Tarda d’infern des del sofà de casa, dies de reafirmació del canvi climàtic. Abans de caure esgotat per les rampes d’Alpe d’Huez, penso en qualsevol cosa. Per exemple en què com a la majoria de vosaltres, m’agrada la música, però avui penso i escric de quan la música acompanya un munt de lletres ben barrejades. Des de sempre he estat interessat en cançons, en cantautors i en poesies ben musicades i, a diferència d’altres, sempre he valorat molt més la lletra que la música. Això, tot sovint ha desembocat en polèmiques amb amics i coneguts que no entenen com em pot agradar una cançó sense harmonia i amb altres perquè soc jo el que no puc entendre com escolten entusiasmats aquella peça de lletra buida i infame. Ells donen potser massa importància al ritme i a la música i jo, a la lletra.

Jo vinc d’aquella època de l’underground laic parroquial i granollerí, de Llach (Lluís Llach a l’Olímpia de París va ser el meu primer LP), vinc del Vent de Xàtiva, dels poemes musicats de Paco Ibáñez, de Serrat, d’Aute, de Cohen, de Moustaki, de Brassens, de Lou Red, de Zappa, de la Patty i en Riba, d’en Sisa i en Dylan, d’en Sabina, de Triana, de Silvio Rodríguez, de Joplin... i va ser aquesta colla de pòtols, fins i tot més que la biblioteca que hi havia a la casa vella, els que m’injectaren el curiós i tortuós joc de barrejar símbols negres sobre el blanc.

És curiós, però quan algú diu que no li agrada una de les meves cançons preferides soc taxatiu i penso: Senyor meu, vos i jo no tenim res a fer. Ho lamento, però és així, si hi ha algú que no li agrada, per exemple: Y sin embargo de Sabina o Sin tu latido de l’Aute o La poesía es una arma cargada de futuro de Celaya/Ibáñez o Wa yeah! d’Antònia Font o Prospettiva nevski de Battiato o el video de Me dejó marchar de Coque Malla amb l’ajut d’Iván Ferreriro... no hi posaré res de la meva part perquè siguem més que coneguts. Els gustos musicals de les persones em marquen molt, molt més que la ideologia, les sabates, els tatuatges, la colònia o els rellotges... que també.

Avui, en camí de tenir tots els anys, segueixo escoltant Silvio, Dylan, Antònia Font, Sabina, Young... també d’altres més d’ara com Nacho Vegas o Quique González.

En més d’una ocasió algú m’han dit que triï una cançó i aleshores penso en el meu enterrament i avui me’n surten varies: Monólogo, La canción más hermosa del mundo, Prospettiva nevski, Girl from the north country, Et deixo un pont de mar blava i algunes més que no us dic per no allargar-me.

Després de tants i tants anys escrivint per la dreta i l’esquerra dels racons de paper comarcals i malgrat algunes mentides, molts em coneixeu força bé, m’agradaria que si us ve de gust escrivíssiu el nom d’una cançó en el meu Facebook o a Instagram, només una i així també jo sabré com sou una mica per dins. Seria curiós, fins i tot divertit i, si un dia moriu, cosa força probable, potser algú ho tindrà en compte i la vostra cançó omplirà el silenci, la memòria i la humitat del tanatori. Vinga va!

Tinc la memòria plena de cançons que m’uneixen a determinada gent i a moments inoblidables, uf, como te recuerdo Amanda...