Jo no soc ni seré mai de llevar-me d’hora. Soc noctàmbul, col·lega dels gats negres, dels vampirs de Stoker, dels pirates de la deixalleria d’allà dalt, de les bruixes de pell de banús que pugen carretera amunt atretes per la música del Ramassar i envoltades de voltors. Jo soc de rossinyols, d’eriçons i del silenci dels parcs plens de lluna.

Tot i així, i sense que serveixi de precedent, avui m’he llevat a l’alba (Hòstia! “Era Mayo y me levanté al Alba”), la meva intenció és tenir una imatge de la ciutat diferent de la de sempre. Poc abans de sortir el sol, la llum és la millor del dia, espessa, encara humida, magnífica, com de color de cervesa de l’Anònims amb una mica de poesia.

Camino i baixo des del carrer de Lluís Vives, de l’est cap al centre, trepitjant carrers poc elegants batejats amb nom de poetes enormes: Riba, Sagarra, Ausiàs March i m’adono un cop més de les voreres desencaixades, estretes, apedaçades, desordenades, amb panots diferents i amb una exagerada col·lecció de tapes de ferro, fixeu-vos-hi.

El sol encara no ha sortit i ja soc al centre del centre del Gran Centre, hi ha un gos que passeja un home i uns joves madurs que corren vestits amb poca roba mentre es miren els rellotges d’una manera obsessiva. El quiosc és ple de plantes i de flors, potser en memòria de la mort anunciada dels xiringuitos de paper imprès.

A la plaça del Porxo, hi ha gent que neteja i posa una mica d’ordre a la destrucció que han causat els bàrbars de la nit, aquells que encara no han entès la funció d’un aparell anomenat paperera. O potser el saben, però se senten més durs o més dures sense utilitzar-les. Un dia em va dir un imbècil: - No recullo la caca del meu gos, per alguna cosa pago impostos.

El centre continua sent dur, gris, hauríem d’inventar-nos alguna cosa perquè la ciutat mostri una personalitat pròpia i sorprengui a tot aquell que, malgrat la fugida del Zara, encara vol venir a passejar entre les botigues batejades en l’idioma dels fills de la Gran Bretanya i que avui s’utilitza tant. Els cafès ja obren, demano un tallat i em serveixen un cortao en una tassa bruta, xafardejo les converses i arribo a la conclusió de què el català no està en perill de mort, el català ja ha mort i feina tindrem per a ressuscitar-lo.

La ciutat desperta i un camió la dutxa suaument, sota la Porxada dos coloms badallen i una velleta encongida i grisa com la ciutat, camina en direcció a la Parròquia. M’agrada aquesta ciutat tan lletja i malgrat coneixent-la força bé, encara se’m fa difícil descriure-la. Ja ho deia el mestre, mentre buscava adjectius sota una olivera de l’Empordà petit: Descriure és infinitament més difícil que opinar.

Deu ser per això que tothom opina.