Enyoro l’Arcadi Oliveras! Necessitem milers d’Arcadis! Costa trobar paraules d’indignació, de coneixement profund de la realitat del món i escoltar-les d’un home carregat de bondat com ho era ell! Les paraules de l’Arcadi solien ser d’indignació, però sempre ponderades, meditades i amb una certa dosi d’esperança. Era d’aquells homes que, com en J. Saramago, s’havien instal·lat en la indignació permanent, perquè deien que només es podia viure en aquest estat perquè calia tenir present que cada dia s’ha de lluitar contra una o altra injustícia, el món n’és ple, i això només és possible conservant una dosi adequada de la ràbia que provoca percebre la profunditat del mal.

Sé que l’Arcadi té molts hereus i cadascun li és fidel a la seva manera, donant testimoni del que avui és el més gran dels oxímorons: la lluita pacifista. No és gens fàcil mantenir-se en l’esperit pacifista en un món que, com va passar en esclatar la Primera Guerra Mundial, sembla que tothom s’ha fet bel·licista. Jean Jaurès, assassinat tres dies després de començar la Guerra del 1914, fou una de les primeres víctimes de l’eufòria bel·licista del moment. Amb ell moria un magnífic ideal pacifista, posant en evidència que eren molts més, i més baladrers, els que sentien la crida per defensar la pàtria que els que maldaven per defensar la vida.

Que el compromís amb la pau i la no-violència no és fàcil, ens ho recorden els assassinats de Gandhi, de Martin Luther King i tants altres que han donat testimoni d’una altra manera d’entendre la vida política. Avui ens ho reitera el menysteniment cap als moviments pacifistes que aquests dies es pot comprovar en alguns mitjans i especialment a les xarxes socials. Què hi dieu ara els pacifistes? Què fareu? Com aconseguireu la pau sense cap arma?

No puc parlar per altres, cadascú fa les seves apreciacions, però sempre m’ha semblat admirable el que hi deia Jaurès: “si vis pacem, para pacem”: si vols la pau, prepara la pau. Bon coneixedor de la Pau armada (1871-1914), nom amb què es coneix aquest interval de temps que va des de la fi de la guerra francoprussiana fins a l’inici de la Primera Guerra Mundial i producte d’un seguit de guerres, Jaurès rebutjava rotundament el principi que sostenien els estats de l’època. Totes les potències europees es preparaven per a la guerra i s’armaven i modernitzaven exèrcits. L’atmosfera de l’època va acabar fracturant, de manera irreparable, els corrents socialistes, que discutien el paper de la classe obrera davant d’un possible conflicte (un conflicte que sense haver provocat haurien de lluitar perquè els governs dels seus estats els obligarien). El lema de l’època –Si vis pacem, para bellum: si vols la pau, prepara’t per a la guerra– era per als pacifistes una autèntica irracionalitat. Jaurès diu que la guerra no és una fatalitat, és una decisió, i que la pau és un ideal pràctic de la raó: “La veritable pau és una obligació ardent i imprescriptible de la raó”, i forma part del “nostre deure com a homes”.

Per a aquells homes i dones de principis del segle XX, a les portes d’una gran guerra, el lema Si vols la pau, prepara la pau es va convertir en un imperatiu categòric. Què és la pau i la no-violència per als homes i les dones del 2022?

Construir camins de pau i no-violència no és fàcil i és una lluita quotidiana, sovint amb un mateix. Vivim en conflicte permanent i no aprenem, no s’ensenya, a resoldre conflictes de manera no violenta. El conflicte és natural, però la seva resolució ha de ser social, pensant sempre que no vivim sols en el món i que tots necessitem dels altres per sobreviure. Resoldre els conflictes quotidians pensant exclusivament en el desig i el benefici personal ens fa desitjar cada vegada més i ens exposa a fer-nos narcisos, arrogants i amants de la confrontació violenta. El “trepitja abans que et trepitgin” és present arreu i està ben estimulat per un sistema econòmic salvatge que ens duu a pensar que és inevitable competir amb tot ésser vivent: hem de mantenir una posició de privilegi, posseir més que ningú, ser el més fort, el primer, etc. Sempre més que els altres, per damunt dels altres i abans que els altres.

I, en canvi, el compromís amb la pau exigeix cooperació, horitzontalitat de poders, dosis altes d’altruisme, generositat i gratuïtat. El compromís amb la pau està, avui, atacat per totes bandes. Tothom aplaudeix el no a la guerra, però són comptats els que s’aventuren a anar més lluny i insinuar que hem perdut oportunitats d’or per acostar-nos un xic més a la pau. Sense anar més lluny, dos anys després de l’inici de la pandèmia, l’assemblea de presidents autonòmics capitanejats pel president del Govern d’Espanya, van prendre el compromís d’incrementar la despesa militar per anar assumint el que reclama l’OTAN. Se’n pot parlar d’això? No! Ara mateix nomenar l’OTAN i insinuar que, si es fa una anàlisi en profunditat de les causes remotes i immediates d’aquesta guerra, l’OTAN no en pot sortir indemne, et converteix automàticament en agent de Putin i quedes desacreditada per a dir res més.

Passen els dies i la destrucció a Ucraïna no s’atura i jo, com tots vosaltres, espero que acabi aviat aquesta massacre. No vull cap més guerra! No em sol sortir del cor desitjar mal a ningú, però espero que Putin pateixi un infart o que caigui del cavall i somnií la pau, que hi hagi una implosió dins de Rússia, que els rics del país se li girin d’esquena, que per art de màgia les raons democràtiques triomfin aviat… el que sigui, però que la guerra acabi ja. No obstant això, ara mateix ningú escolta el discurs de la pau, no se’l creuen els diplomàtics ni els caps d’Estat, sembla que ningú cregui en la pau. Com predicava Jaurès, més armes vol dir més guerra. Molts es pregunten: què hauria passat si les potències europees haguessin ajudat el govern de la República durant la Guerra Civil espanyola. Ras i curt (encara que mai es pot saber “què hauria passat si”): més temps de guerra i molts més morts i més ressentiment per al futur, el nostre present.

Quan acabi la guerra, tant de bo sigui demà, hem de començar a esborrar la guerra del cap, com deia l’Arcadi. Construir la pau i retornar als pocs moments de lucidesa que hi ha hagut, aquells en què es podia parlar de desarmament i de reducció d’arsenals nuclears. Ho veiem clar en qüestionar la política d’armes que posseeixen els particulars que té els EUA: més persones armades més ximples i malvats preparats per causar una massacre. En canvi, en aquesta guerra ens sembla que la solució ha de venir d’enviar-hi més i més armes. No, si vols la pau, prepara la pau.