Era capvespre i entre setmana. Vaig trobar un bon amic, en Joan, molt a prop del Casino, jo sortia de treballar, possiblement ell també perquè duia corbata i en Joan no crec que sigui dels que duen corbata per passejar per la vila. De joves, tots dos formàvem part d’aquell grup tan heterogeni de la Porxada, jo havia estat molt amic del seu germà, en Jordi Olivé. Durant aquells anys en Jordi ens va fer plorar molt, de riure, a Granollers, a Sant Celoni, a Marata i per moltes festes majors de la comarca, anys després els plors ja no van ser de riure.

Amb en Joan vam parlar cinc minuts escassos, en un primer moment vam dir tot allò que es diu quan trobes vells amics, recordes anècdotes d’un temps màgic, expliques les coses que volem fer i que després no fem.

També, no sé, potser ell, potser jo, vam comentar la mort d’un nou referent d’aquella època: En Ramon Muntaner. Una mort que ens va fer mal als qui vam viure al voltant de la Porxada, era el temps de la mal anomenada transició, de poetes funambulismes que provocaven amb el risc de caure altre cop entre les urpes d’un feixisme violent i analfabet, encara avui tan ben representat. I entre mirades i ganyotes vam recordar en Ramon i aquella època en què no volíem ser com el pare, amb una televisió que ofegava la paraula, els banys en un mar brut quan arribaven les vacances. Hòstia Joan -vaig dir-li- quina buidor, potser només viuen de veres els qui moren matant, al carrer o a la guerra. I ell, que sempre ha estat més optimista que jo, insistia que encara hi som a temps de destruir un món estúpid i sense ànima, que encara hi som a temps de cavar els fonaments d’una vida més alta.

I abans de marxar ens vam abraçar, tot desitjant-nos el millor. Va ser com una cançó de carrer, allà, a prop del Casino i al costat del semàfor del carrer Girona. Potser algun dia ens trobarem –va dir ell–. Sí, al ball dels deu mil diumenges –li vaig contestar.

I de camí cap a casa se m’omplia el cap de guitarres, de música, de poesia, de fum i de cafès, de tes amb anís, de recitals al subterrani de la Parròquia. Tot sovint m’agrada recordar aquella gent, els que hi són i els que no hi són i de tant en tant, els retrobo a la xarxa o en un carrer de la meva ciutat un capvespre qualsevol després d’un dia mediocre i ens recordem que encara som aquí i que cada dia ens queda menys per a no ser-hi. I com un flaix, m’apareixen a la memòria en Jordi, en Raimon, en Xavi, la Francina, en Paco, en Jaume, la Mentxu... I és que no deixem de pensar-los, siguin on siguin.