La Covid-19 en la filosofia de la història

Escriptor. Ha estat promotor de la Festa de les Lletres Catalanes del Vallès Oriental

He pensat molt en el fenomen històric de la pandèmia i, llegint la Bíblia, hi he trobat un paral·lelisme amb el diluvi universal. Una diferència molt significativa: Noé estava ben informat per vèncer i salvar-se, i al segle XXI la humanitat es troba faltada de resposta. Una circumstància que m’ha definit la història és el respecte a la natura, llavors salvant  les persones bones. I m’ha confirmat la idea que tinc sobre la culpabilitat dels humans en el procés de la covid-19.

En la Bíblia se citen diverses ocasions en les quals Déu salva a la humanitat per consideració a persones, encara que minoritàries, de catàstrofes. El diluvi és un exemple. Voldria pensar que la solució de la pandèmia actual l'aconseguiran les persones dignes.

Els responsables de la salut dels humans estaven prou preparats en declarar-se l’epidèmia? La sanitat pública coneixia l’estat de salut dels ciutadans? No soc cap especialista per donar respostes positives, però hi ha quelcom que em preocupa. Quin és l’objectiu de la sanitat, sanar els malalts o treballar perquè els ciutadans gaudeixin d’una salut potent davant d’una invasió microbiana? Per experiència personal he de reconèixer el gran treball de la sanitat davant la malaltia però, dissortadament, el desconeixement del meu estat de salut, que sortosament és bo, però del qual el metge assignat actual no en tenia ni idea.

I aquest és un fet dissortat majoritari. I no en culpo als metges sinó als responsables són aquells poders que no han posat a disposició de la salut pública tots els mitjans. Una demostració és el pressupost, per exemple a Espanya, assignat al ministeri de sanitat, infinitament inferior al de la guerra. Posar en mans de la justícia el tractament del procés palesa, no mala voluntat, però sí que manca de saviesa per dirigir la convivència. La política de les vacunes, necessària, és cert, però sabent qui la necessita i qui no.

La salut és un dret universal i se n’ha de tenir cura individualment sense esperar catàstrofes, prevenint-les i si es produeixen els resultats seran menys nocius. Dissortadament en la pandèmia actual l’economia i la política no estaven preparades sanitàriament per la resposta, massa preocupats per les conseqüències negatives que es podrien produir en la seva economia. El diner, una vegada més, l’enemic número 1 de la salut pública universal.

M’agradaria conèixer bé la lliçó de la covid-19. Tinc les meves idees, però són prematures i cal esperar la solució del problema. El que sí que tinc clar és que Déu ha enviat un nou missatge als poders actuals de la convivència humana, la urgència de considerar tots els ciutadans del món persones dignes, siguin pobres o rics, i considerar l’economia com un servei a la gent. L’economia actual, la del segle XXI, és la gran culpable de la deficient i calamitosa imatge de la humanitat. I una darrera consideració: cap persona humana és Déu.

Edicions locals