Escric des d’un nou desembre que mossega absències insuportables, fa un fred humit, una humitat freda, passejo entre arbres de plàstic vestits amb boles xineses i sota Pares Noels que s’enfilen per balcons intermitents i donen a les cases un aire de...de casa de putes. El paisatge s’omple de llums de colors llampants que dissimulen el gris potent de la ciutat de les marmotes.

Trepitjo voreres desordenades, folrades d’escopinades antipersones, de cartrons i de mobles, de caques de gossos artístiques i penso que encara queden molts imbècils per educar.

En alguns racons de la perifèria de la meva ciutat, la decadència és absoluta i ens cal una empenta o morirem estirats al sofà dins una sèrie de Netflix, ofegats per la mediocritat que ens envolta. I és que anem fent sense fer res, anem tirant d’una manera mecànica, passem d’una Festa Major (vinga a beure i a beure...) a la campanya de Nadal (compreu, fills de Déu, compreu!) i de la purpurina i el cava de Cap d’Any (calces vermelles i un vomitiu Freixenet) a la Mitja Marató que es tracta d’un dia on milers d’humans numerats i amb poca roba, paguen per anar i tornar durant dues o tres hores. I poc després, la desfilada de Carnestoltes amb un fred de collons, una nova Passada de l’Ascensió i tornem-hi amb els blancs, amb els blaus, el vi negre, les cerveses daurades i les Coca-Coles infectes de tota la vida.

Hi ha el què hi ha i si les meves lletres us molesten, sempre podeu deixar de llegir-me, n’estic segur que trobareu milers de lletres barrejades amb més gràcia i molt més interessants que aquestes. Articles que parlin de las Guerreras, de museus magnífics i de teatres plens, dels milers d’arbres que omplen la ciutat, de la participació dels ciutadans en les decisions polítiques, de la remor dels motors molt a prop del Palou rural, de la Paella Parellada i d’una Fonda en perill de mort, del mercat més antic de Catalunya, de les aus i dels peixos del Congost, dels camells de la perifèria i de mil històries humides que succeeixen a la República Benkiser del Congost.

Darrerament, potser també és culpa d’aquestes bestioles amb nom de lletres gregues, ens sentim derrotats, passius, vells, exhausts, grisos, autòmats programats per anar de casa a la feina, fer un cafè i tornar a casa. Sembla com si en Terrades ens hagués derrotat per KO al novè assalt i allà som: De bocaterrosa, damunt l’asfalt, esperant l’any 23 on, com sempre, l’oposició arribarà tard, en baixa forma i els deixebles del Faraó continuaran remenant les cireres del país de les Meravelles, barri per barri, porta per porta i casa per casa i tot anirà com ha d’anar, ni bé ni malament, ni blanc ni blau i aquest serà el poble de sempre, ni gran ni petit, ni maco ni lleig, Porxada, Festa major, “balonmano” i Mitja Marató.

Ei, inventeu alguna cosa més que jo no n’he sabut, ja m’he fet gran i em queda menys per morir-me. I bon Nadal, bon Sant Esteve, bon Sant Silvestre, bons Reis i, sense cap mena de dubte, visca el Dimoni. Que no existeix i és una llàstima, perquè és un catxondo.