–unes hores després d'una xerrada al bar d'en Jaume–

Allà al bar, parlàvem de què al llarg de la vida ens han dit que el temps, entre moltes altres coses, també ens espatlla el caràcter i ens torna amargs i esquerps.

I jo, després de pensar-hi no gaire estona, he arribat a la conclusió de què si bé és veritat que el temps actua sobre la nostra manera de ser i sovint sofrim una mutació important, en general no cal preocupar-se massa i és que hi ha canvis que ja van bé. A partir d’una edat, els tendres es tornen durs, els hipòcrites sincers, els prínceps de les abraçades no les ofereixen com abans feien i els enganxosos ja no omplen de flors a qui no s’ho mereix. Podríem dir que amb el pas dels anys, ens tornem més nosaltres, reneix la nostra personalitat i no perdem el temps escoltant segons qui o segons què. De més joves tots hem hagut de suportar individus insuportables, mestres avorrits i coneguts i familiars i amics que creuen saber-ho tot i et donen lliçons sobre unes matèries de les quals no en tenen ni puta idea. I ara, avui, ja no toca.

Quan ens expliquin qualsevol cosa que no ens interessa gens, hem de dir-ho. En veure un quadre de l’artista de moda que no ens motiva, ni ens provoca o en llegir un llibre mediocre, un poema que no ens emociona o en escoltar una música que ens deixa els ulls secs... millor dir-ho amb claredat, encara que l’artista s’envolti dels llepaculs de sempre.

No hi ha cap necessitat de caure bé a tothom, en la discrepància hi ha el suc de la vida, mullem-nos, lluitem i defensem les nostres idees, aparquem per sempre més els oportunistes, esverem el ramat, rebentem la bombolla dels "elegits", dels estúpids que s’autoanomenen superdotats i deixem de ser vassalls dels qui creuen formar part d’una casta superior que navega (amb magnífics iots) pel damunt de la resta dels mortals.

Endavant, doncs, siguem com som, despertem i que la nostra personalitat devori modes, influencers absurds, moderns venedors de fum, esnobs orgullosos de ser-ho i tot aquell tsunami d’imbècils que fan bandera del seu analfabetisme. -Jo mai he llegit un llibre -va dir-me algú l’altre dia i amb el cap ben alt-

I perdoneu si m’he deixat anar, sovint hom escriu sense pensar en què diran i es torna fosc, amarg. Deu ser l’edat i és que diuen que amb el pas del temps ens tornem... ja sabeu.

Ei, què collons! Visca la revolució de la tercera edat.