Sempre m’ha agradat mirar la lluna d’agost entre els arbres d’aquest turó tunejat, brut i orfe. O, potser, més que la lluna d’estiu el què m’agrada són els dies de vacances, llevar-me quan em vingui de gust i viure sense les obligacions que ens podreixen a poc a poc, any rere any. Passar-me de frenada al llit i caure en aquells somnis misteriosos que costa tant d’adjectivar. Pensar a tornar enrere i liderar la revolució de les granotes, de les orenetes, de les magnòlies antigues o de les parets acolorides de blasfèmies. Viure surfejant totes les onades que ens han atrapat durant aquest temps miserable de vacunes rivals, de covards insolidaris, de respiradors, de pèrdua d’olfacte i de mort, de molta i de massa mort vulgar. Però no cal insistir en el “bitxo” i les seves mutacions, se n’ha parlat massa i estem més cremats que els boscos grecs. Qui més qui menys s’ha convertit en un epidemiòleg expert, en un futur ministre de sanitat, en un Nobel de medicina, en definitiva, en un impertinent borinot de collons.

La nit de Granollers és, a mitjans d’agost, encara més deserta que mai, aquí dalt només queda el lladruc d’algun gos, un rossinyol que no ha marxat a França, un eriçó simpatiquíssim i els escarabats d’un negre metàl·lic que regnen el submon de les clavegueres. Com tot sovint, per la carretera de Cardedeu i des de la deixalleria, s’acosta un d’aquells pirates de la nit enfilat damunt d’un carret de supermercat carregat de tot, ho fa pel mig de la carretera en plena foscor i desafiant qualsevol vehicle que el pugui deixar rebentat a la cuneta, escolto el soroll metàl·lic i miro com s’acosta mentre recordo l’època de les baixades per Ausiàs March amb artefactes de ferro fets per nosaltres. Allò, però, era pura diversió. Passa pel meu costat, el saludo i em torna la salutació, potser m’hauria d’escandalitzar i fer-li saber el perill que comporta aquella baixada, però no ho faig. Després de tants anys i vist el què he vist, aquestes coses ja no m’escandalitzen gens, fins i tot i malgrat el perill, les observo amb una mena de somriure als llavis tot recordant històries antigues d’en Tom i en Huckleberry a la riba del Mississipí. Ara i a mi, hi ha moltes altres coses que m’escandalitzen: Les despeses en armament; els polítics que justifiquen les seves incongruències miserables amb allò de “fer política”; moltes minutes i comissions, molts aranzels (un dia concretarem més); la vergonyosa actitud d’artistes i polítics que s’autoanomenen d’esquerres i són més conservadors que en Duran, en Roca o en Cambó; tots aquells que utilitzen la frase: “jo no soc racista, però...”; les depressions pel canvi d’empresa d’en Messi, la mort a la Mediterrània i, també, la mort de la Mediterrània...

La llista podria continuar, com ho fa la nit mentre el pirata baixa fort, a tomba oberta cap a la rotonda de l’Hospital, desafiant tot el que es pot desafiar per aconseguir portar a casa un grapat d’euros o per, què sé jo?, assaborir una cervesa en un bar qualsevol de la perifèria.

Avui, deu ser el meu estat d’ànim, però a Granollers no li trobo cap atractiu i potser aquesta falta d’atractiu és l’únic que li queda en aquesta meva, trista, bruta i deserta ciutat blanca, blava, grisa i d’aforament limitat.

Ja inventarem, més endavant, articles de coloraines. Ara no toca.