Educar com Déu mana és el títol de la traducció d'Educating the “Right” Way, un llibre de Michael W. Apple (2002. Educar “como Dios manda”. Mercados, niveles, religión y desigualdad, Barcelona: Paidós). Un llibre de rabiosa vigència en el que Apple aprofundeix en idees anteriors i hi reivindica la necessitat de parar més atenció als currículums escolars i també de comprendre el paper que encara tenen les escoles. Considera l’escola una institució de relleu a l’hora de trencar, reforçar o reproduir tendències socials, culturals, polítiques i econòmiques de la societat. Però en aquest món de déu, fet a la mida d’homes minúsculs incapaços de mirar a llarga distància, ni els currículums escolars ni l’escola ni l’educació tenen l’atenció que requereixen.

Moltes de les qüestions que Apple anticipa les actualitza i denuncia des d’una perspectiva complementària la filòsofa Marina Garcés que hi aporta una potent visió feminista en el seu Escola d’Aprenents (2020. Barcelona: Galaxia Gutenberg). Apple adverteix de la necessitat d’educació més democràtica i capaç de satisfer les necessitats d’infants i adolescents d’avui, de tots, no només aquells a qui els pares poden pagar una bona escola. I avisa del perill que aleshores ja era un fet als EUA, que l’escola pública sigui vista com una empresa de la qual l’important és obtenir-ne guanys econòmics. Garcés va més enllà i diu “El sistema educatiu, malgrat el seu compromís amb l’equitat, jerarquitza les existències i distribueix els futurs”. La idea dels dos pensadors és que l’educació no genera igualtat perquè és també un negoci, una empresa pensada per extraure’n rendiment econòmic i no creixement humà. Garcés parla de l’extracció de talent. Cadascú té un talent que l’economia neoliberal salvatge, que se’ns ha filtrat a tots fins al moll de l’os i del pensament, s’encarrega d’extraure. En realitat no és que cadascú pugui triar opcions de vida, sinó que és el sistema econòmic el que designa qui pot arribar a ser què i ha tingut l’habilitat de fer-ho, de manera que és cada individu qui s’explota a si mateix per arribar a ser allò que el sistema ha designat que sigui. Donar, rendir, extraure de nosaltres mateixos tot el possible, això és el que hi ha darrere de molts desitjos d’excel·lir, de disposar d’altes capacitats o de ser competents i molt productius.

D’aquesta manera d’entendre l’educació se n’ha derivat la necessitat de controlar el rendiment acadèmic, de mesurar-lo i de fer una selecció radical entre qui serveix qui no, és a dir: qui serà útil per a la reproducció del sistema o qui no ho és. Els i les alumnes entren ben aviat en el joc i volen superar constantment el seu nivell d’assoliment competencial, desitjosos de ser els primers, si cal, per exemple en moments que s’hi juguen matrícules d’honor, en competició ferotge amb companys i companyes. En aquesta roda la pitjor part se l’emporten aquells que no poden o no volen entrar en el joc, aquests són fàcilment expulsats del sistema, són com diu Garcés, residu, existències residuals.

Així doncs: com s’educa en la direcció correcta? Com s’educa pel camí recte? Es pot educar com Déu mana?

És impossible i és que aquesta mai ha de ser la fita! Tampoc ara que el Déu capital ha esborrat el Déu cristià. La sola pretensió de voler educar com Déu mana és altament perillosa i totalitària. Mossèn Escrivà de Balaguer, fundador de l’Opus, pretenia que els seus deixebles seguissin el camí recte, l’únic camí per trobar l’Únic, aquell Déu seu, de creient ben particular. Però el seu Déu obeeix a un plantejament metafísic de veritat absoluta no pot compartir cap educador que desitgi educar des de i per a la vida en democràcia. El d’Escrivà i el del neoliberalisme són sistemes doctrinaris, i adoctrinar no és educar. Adoctrinar és catequitzar, instruir i ensinistrar, i no qüestionar la doctrina perquè és fe. Educar és també instruir i ensenyar, però el que l’ha de distingir és la seva finalitat alliberadora, la capacitat formadora i transformadora. Qui educa accepta i dona suport a tot deixeble, també aquell que no vol seguir el camí traçat pel mestre. L’educació és ambigua, travessa penombres i genera uns sabers i uns coneixements incerts i provisionals. L’adoctrinament dona una veritat absoluta que és l’autèntic verí per a l’educació.

Què ens queda doncs? Podem saber com educar? Garcés fa moltes i molt bones preguntes a les quals ens haurien d’interpel·lar, però aquesta és la que em sembla fundadora: Com volem ser educats?

Som el que ens fa ser (o ens deixa ser) l’educació. Educar i educar-se només ho podem fer amb coneixements, estratègies, eines i recursos propis dels humans i només podem ser educats en un espai i un temps precisos, concrets, ara i aquí. No disposem de tota l’eternitat! Per això, perquè tenim poc temps, la pregunta de Garcés, Com volem ser educats?, té cada vegada més sentit. Però sentit és el que sovint li manca a l’educació, tot i que sabem que només l’educació pot fer que el trajecte entre vida i mort sigui més o menys joiós. És possible que penseu que pels quatre dies que som aquí val més no trencar-s’hi les banyes. Ben al contrari, si hi volem ser els quatre dies que ens donen, cal prendre-s’ho amb molt sentit de l’humor, però seriosament.

Com volem ser educats per fer aquest curt trajecte que tots desitgem feliç? Queden poques alternatives si volem persistir i no caminar cap al precipici. Sempre he entès l’educació com una manera d’estar i intervenir en el món i com una forma d’aprendre a viure al costat dels altres. Si hagués de recomençar la trajectòria de mestra, maldaria per donar encara més valor a aquests dos principis, que imposen, per una banda, una màxima incorruptible de respecte i cura a tota forma de vida i, de l’altra, una voluntat fèrria de conviure amb els altres, els més iguals i els més diferents, els d’aquí i els d’allà, i fer-ho des de la comprensió i el reconeixement, dissentint o consensuant, però sempre dialogant i cercant vies no violentes per resoldre els conflictes que tota convivència genera.