Des de sempre, els de sempre han intentat convertir l’aigua en una mercaderia. Institucions financeres i multinacionals tracten “l’or blau” com un bé econòmic, comercial, com si fos un Audi, un aparell d’Appel o un putu ós de Tous i, naturalment, amb l’objectiu essencial d’omplir les butxaques dels seus accionistes.

Encara que l’ONU sovint no fa cas ni a la mateixa ONU, un dia declarà l’aigua com un dret humà bàsic, no com un negoci i deia i diu que hauria d’estar garantida per a totes les persones. Jo també ho crec, l’aigua és un bé comú imprescindible i el seu control s’ha de portar des d’empreses públiques, municipals, controlades pels nostres ajuntaments, mai des dels consells d’administració d’empreses privades amb una gestió opaca que prioritza els interessos dels accionistes i no els de la comunitat. Els nostres pressupostos han de ser controlats pels representants dels partits polítics elegits pels ciutadans i no per don Leches Martínez de Irujo Ladrón de Gallinas, màxim accionista de Beve y Paga SA, per dir alguna cosa.

Hi ha polítics que el control públic o privat de l’aigua els hi importa poc (també podríem dir que els importa una merda), ells saben que el contribuent no notarà massa la diferència, el ciutadà obrirà l’aixeta i en continuarà sortint un raig. Sense cap mena de dubte, per algun polític i des del punt de vista d’aconseguir vots, hi ha altres coses molt més llamineres que l’aigua, potser unes rampes mecàniques, potser el canvi dels plataners de la nostra infància per un grapat d’arbres escanyolits però plens de flors de colors llampants.

Aquest any venç el contracte que l’any 1971 l’ajuntament de la ciutat, aleshores franquista, firmà amb l’empresa avui anomenada Sorea-Agbar i seria tot un detall que, com han fet altres poblacions del nostre país i algunes governades pel mateix partit polític que la nostra, municipalitzéssim l’aigua, lluitéssim per una aigua clara, potable i a l’abast de tothom, lluny d’interessos particulars i especulatius. No cal, com tantes altres vegades, navegar entre dues aigües, a poc a poc hauríem de fer el possible per aconseguir un control directe del preu, de les inversions i del manteniment de la xarxa, amb una gestió pública on els beneficis que avui reben les empreses privades anessin destinats a millorar la qualitat i el servei de la xarxa d’una aigua neta, transparent i quan dic transparent també em refereixo a una gestió clara i entenedora.

No deixa de ser curiós que en moltes de les ciutats i pobles on vencen els contractes s’hagin de fer unes inversions milionàries, aleshores em pregunto: No caldria exigir una auditoria per saber tot el què han fet i tot, absolutament tot, el què han deixat de fer?

El què és públic hauria de ser servei, sempre, el què és privat acostuma a ser negoci.