Primavera. Després d’una jornada laboral espessa i mediocre, em proposo omplir el capvespre amb alguna cosa digne de recordar. Pujo fins a la Miranda de Can Puntes, la cúpula sospesa per sis columnes jòniques que el senyor Puntes, aficionat a l’astronomia i propietari de la finca de can Granota, va fer construir el segle passat en aquell turó, al terme de la Roca del Vallès.

M’acompanyen la Mame, en Xèspir, sis mosques i un parell de mosquits àvids de sang dolça. Arribem a l’hora en què el paisatge es maquilla d’una llum tendra i espessa, suau, flonja, de color de préssec amb almívar i olor d’infantesa. És la millor llum del dia i un lloc ideal per contemplar la Vall fumada i les serralades, encara verdes, que l’envolten. Allà dalt ensopego amb una parella de joves que fan el què totes les parelles haurien de fer les tardes de primavera. Ell du una samarreta arrapada i vermella, amb un toro negre al pit, pantalons de xandall, cabells d’eriçó, maria als llavis i braços de bastaix. Ella, és una noia de panxa plana, melic amb pírcing, pantalons ajustats, tanga de coll alt i un escot abismal dels que crea dependència. Una d’aquelles dones que a l’esquena i en xinès, porten tatuades coses com "Mírame, pero sólo un poco porque mi novio te parte la puta cara".

Un mica més enllà i entre ampolles de rom, llaunes de Coca-Cola i de Monster, un grup d’adolescents escolten Kase O i allà tot és tio, hermano, way i heavy, en plan de… i loco. Entristeix que hàgim perdut tant de vocabulari i que ara ens comuniquem d’una manera limitada, pobra, vulgar. Més cultura si us plau i menys Telecinco, més llibres i menys cotxes tunejats, més artistes i menys polítics, més música i menys reggaeton.

Més avall hi ha el bosc anomenat dels quaranta pins, que en són bastants més. Allà, els fantasmes dels nostres avantpassats de tant en tant encara hi pugen a berenar pa amb truita i una miqueta de vi de batalla, si, com ho feien les tardes de diumenge d’una època miserable en què alguns, diuen que van ser tan feliços.

I marxem amb el sol, i pel camí els hi comento que tinc la sensació d’haver estat llençant la vida a les escombraries com un autèntic fill de puta. A mig camí, un parell de joves ens aturen –Com es diu el gos? –pregunten. I jo els hi responc: – Xèspir. –Ohhh -exclamen- com el pintor. I el gos em mira i torça el cap mentre pixa en un xiprer de l’entrada del cementiri, allà on estic a punt de quedar-m’hi per guanyar temps i deixar de perdre’l.

Només els amors, els amics i un grapat de llibres em fan continuar, pas a pas i ensumant les cantonades... cap a casa.