A la dècada dels vint del segle passat va néixer un granollerí de nom Vicens i de cognoms Vacca i Roca, era un home de pell bruna, prim, fibrat. Era un jazzman, un home culte i llegit, impulsor del Jazz Club Granollers, músic autodidacte que amb el flabiol, la guitarra i el jazz com a idioma sense fronteres, aconseguí deixar bocabadats a mestres internacionals del gènere.

Un jugador d’handbol que amb el BM Granollers, es proclamà cinc vegades campió de Catalunya i “només” cinc vegades campió d’Espanya. Com atleta, fou posseïdor del rècord d’Espanya en salt d’alçada i guanyà el campionat provincial en 110 metres tanques i el de Catalunya en relleus 4x100. Com a nedador i a la piscina de Montjuïc, va aconseguir la medalla de bronze l’any 41 i la de plata l’any 42, a la competició de 50 metres lliures organitzada per El Mundo Deportivo. Les temporades 43/45, formà part del primer equip de futbol de l’EC Granollers. Va ser un dels primers submarinistes de la ciutat i excursionista i escalador i en esquí, guanyà el trofeu Quatre Vents en una carrera d’eslàlom a les pistes de la Molina.

Aquest home, a més a més, treballava al negoci que la seva família tenia a la plaça de can Sínia, feien embuts, pots per la llet o estufes d’esclòfia... El meu pare va explicar-me que l’avi Vacca deia: - El meu fill ho fa tot bé, menys els embuts.

De gran li va donar pel tennis i, naturalment, va ser un bon tenista. Al llarg de la seva vida i cada nit de divendres, es reunia en aquell cau de can Murtra amb la colla d’amics de tota la vida i que, si el meu pare no em fot un cop de roc des del més enllà, potser un dia us en faré cinc cèntims de tot allò. En Vicens, no sé d’on treia el temps, també llegia poesia i un dia em va regalar tres CDs de la seva música i va escriure: “Jo sóc feliç fent música... però... jo voldria ser poeta...”.

Avui escric això i penso en la meva ciutat, tots sabem que Granollers mai serà visitada per gaires turistes atrets per grans avingudes, ni per la seva bellesa arquitectònica i, no només això, sinó que sovint sembla com si algunes actuacions es facin per acostar-nos a la mediocritat que domina tantes ciutats del nostre maltractat país. De tant en tant, places, carrers, voreres, façanes, ponts, colors i rètols són d’una lletjor colossal, incomprensible i això, sense poder utilitzar la goma-2, té difícil solució.

I tot sovint, un es pregunta el per què polítics i tècnics no intenten crear una ciutat de colors llampants, de parets amb dibuixos artístics, de places amb escultures, d’arbres enormes i de carrers amb noms que substitueixin d’altres que no ens foten massa il·lusió. Sé que canviar el nom d’un carrer és un enrenou important però, per què no intentar-ho? Alguns dels carrers de Roca-Umbert podrien portar el nom del Rapsode del Vallès o del diví Ermengol Vinaixa o d’en Jim o de l’Amador Garrell o de l’Anna Boironsla Rajolera (que al segle XVII va ser cremada per bruixa allà dalt on ara hi ha el Puig de les Forques) o de la Tuni Jordana. La passera de fusta de la Riera hauria de dir-se Anna Maria Palé i, per què no? Seria magnífic batejar un carrer amb el nom de Vicens Vacca i Roca, atleta i músic granollerí. I qualsevol capvespre de tardor amb un got i dos dits de vi blanc, ens trobaríem per recordar-lo, mentre d’un flabiol i d’una guitarra sortiria la melodia d’aquell Autumn Leaves que encara avui m’eriça els cabells i ja forma part del fil musical de la meva història.