Oi tant que és contraproduent cremar contenidors, assaltar botigues i comissaries policials, i és greu intentar cremar furgons de la guàrdia urbana. També, és lògic que se sancioni a qui comet desordres públics inclús és necessari que qui atempta contra una autoritat, pagui pel seu acte.

Això, no ens enganyem, és una part fonamental. Tant com ho és el fet de buidar un ull a una persona, i que tant els mossos com la justícia es facin els ornis, tractant-nos en definitiva com a tontos que no veiem l’evidència diàfana que qui li va buidar a aquella noia va ser una maleïda bala de foam disparada per un agent dels mossos d’esquadra.

Em sorprèn i alhora em fa enrabiar com les autoritats han tractat els aldarulls d’aquests darrers dies per l’empresonament de Pablo Hasél.

En primer lloc, no entenc que en l’era del coneixement encara siguin bàsicament policies que segueixen insòlitament creient en els ja éssers mitològics de “l’anarquista italià molt ben preparat per acabar amb tot” i polítics que a banda i banda, aprofiten les ofertes que surten al mercat per a comprar “duros a quatre peles” i deixar anar les seves “parides” perquè els aplaudeixin bàsicament els seus.

I jo pregunto, és que no hi ha motius de pes per als joves que han sortit al carrer quan decideixen elevar el seu grau de protesta sobrepassant els límits? Qui decideix quin calatge tenen aquestes protestes? Qui canalitza aquest malestar? I el més important, segur que és suficient que policies, polítics i jutges siguin els qui gestionin causes com les d’aquests darrers aldarulls? No haurien de tenir més pes la veu de sociòlegs, treballadors socials, analistes o psicòlegs especialitzats en comportaments col·lectius?

I el més sorprenent de tot, és que seguim anteposant una suposada seguretat per damunt del malestar social (no estem segurs? Qui vindrà a trencar la pau?) i elevem la democràcia a sacrosanta, i amb aquests arguments, les autoritats de nou s’escapen de la realitat, creen un reguitzell de conceptes i figures estereotipades i amb això i uns quants mitjans que els segueixen en tenen prou per a derrotar “l’enemic”.

I si parlem de seguretat, vull defensar el paper dels cossos de seguretat. Fan la seva feina, i sovint són el darrer esglaó d’una escala que falla sempre en l’origen (el reconeixement polític de causes socials com la del malestar de molts joves d’aquest país). No em sembla just tractar els temes de seguretat frescament i quan encara tot fa massa olor de contenidor cremat.

Ara bé, les coses al seu lloc. Al cos dels Mossos d’Esquadra hi ha una part dels seus agents de xoc (BRIMO i ARRO) que semblar estar fora de control. No és una teoria, és un fet que han gravat infinitat de vegades diversos periodistes. La dreta ha intentat influir en aquests cossos, i el socialisme també ho intenta amb aquesta “màscara” de suport sense fissures al cos, ara en paguem les conseqüències, i crec que per aquí plora la criatura. És greu, molt greu.

Ja per anar acabant, encara que el tema dona per a moltes línies, és injust com entomem els conflictes com els ocorreguts als carrers d’aquest país aquestes últimes setmanes. No podem parlar d’equilibri de balances ni de joc democràtic quan un col·lectiu de gent més o menys organitzada és tractada de vàndals, sense tenir cap mirada comprensiva.

I no és equilibrat que els grans mitjans posin una mirada esbiaixada i de part, i alhora, posin en valor les opinions “dels qui saben de què va el món” com ara tots aquells empresaris abanderats pel míting-teatre que va protagonitzar el pater familia; Foment del Treball.

Per cert, és mesquí i alhora es veu molt el llautó a alguns empresaris que ja van decidir fa temps que farien la vida impossible a tot el que ensumi a independentista, i ara, a més, tenen encara més raons perquè li fan la campanya bruta a la dreta i part de l’esquerra en contra de l’entrada al govern del seu “dimoni pelut que es menja criatures”; la CUP. El missatge és clar, acabeu com sigui amb les protestes d’aquests “niñatos” i comporteu-vos com nosaltres, o sigui, com a adults.

Si no s’escolta a la gent que surt al carrer què dimonis podem resoldre? Com podem parlar de justícia si qui té el poder és qui pot explicar el que vulgui, quan vulgui i se’n surt perquè no li cal més que la mà dura per a esborrar els problemes “poc reals de la gent”...

I sabeu què cal fer amb tots aquests joves que surten al carrer a cremar contenidors? Sota aquesta pregunta hi ha hagut infinitat de debats i molta xerrameca, que com sempre, ningú és capaç de canalitzar-la en alguna cosa tangible.

La meva resposta és senzilla i és tan evident que fa riure; si surten al carrer és perquè volen ser escoltats i no aixafats o callats pels pater familia.