És hora de recapitular, amb aquest article ja en porto seixanta en aquest diari que m’acull. Seixanta articles i seixanta anys i la vida se’m comenta a fer una mica avorrida, monòtona i sense massa al·licients. Hauré d’inventar, d’imaginar alguna cosa distreta o matar algú que doni significat a tot això.

Sembla ser que l’època del bitxo, del morrió i de les pneumònies bilaterals té els dies comptats, diuen que gràcies a la deessa Vacuna hi haurà una hemorràgia d’alegria que desbordarà centres comercials, laborals, industrials i les borses pujaran i la puta pandèmia quedarà convertida en l’estranya llegenda d’un xinès que un dia va dinar sopa d’un pobre ratpenat refredat. Una llegenda que explicaran d’una manera virtual els nostres descendents en nits fredes d’hivern, a prop de llars de foc netes i elèctriques, sense fum fum fum, mentre els peixos, si ens queden peixos, continuaran bevent al Congost com si res i les verges, com sempre, pentinant-se amb pintes de plata fina.

Ahir, per a celebrar l’inici d’any i aprofitar la tarda vaig visitar familiars propers que descansen allà dalt, sota els xiprers i a prop de la bolera, de la deixalleria, dels cinemes i les botigues d’entrepans de plàstic. És un plaer caminar entre les flors i els mausoleus, vells i magnífics, dels Pibernat, dels Ciuró i dels Parera, dels Torras, dels Pereanton, dels Marsà o dels Serrat.

Els pardals tremolaven i els seus crits interrompien el silenci. Un gat miolava poc abans de beure l’aigua bruta i trista d’un gerro de vidre amb una rosa d’un plàstic vermell i descolorit. Cap a ponent el cel cremava, era com si al damunt de Lliçà caigués un diluvi de llet amb grosella, un gelat de maduixa, un batut de gerds. La llum del capvespre de gener és trista, però de les millors llums de l’any.

Encara que us importin una merda les meves recomanacions, de tant en tant hauríeu de passejar per qualsevol cementiri i així us anireu familiaritzant amb el futur: Granollers, Cardedeu, Marata, la Doma, l'Havana, Praga... Són llocs per pensar i per sentir-se, encara que sembli estrany, més viu que mai. Recordo una frase d’en Dalí, en presentar-li una dona de molt bon veure, va dir-li: “Señorita, es usted tan hermosa como el cementerio de Buenos Aires”. Doncs això, caminar, passejar i pensar en el que sempre es pensa: la vida, l’amor, la mort i en el conte màgic de la immortalitat que ens continua atrapant perquè ens sentim tan importants que ens neguem a ser pols eterna. No deixa de ser curiós com encara hi ha tanta gent que creu en aquesta invenció colossal de Deus de tota mena, de Sants i de Profetes, de Verges mares i de Dimoniots lletjos i dolents. Però endavant, qui sóc jo per trencar l’esperança de la gent. Que la imaginació mai s’aturi.

Bon any i encara que gairebé tots sabem que el futur cada dia és més breu, si pot ser feu el possible per no morir durant aquest any que iniciem. Sigueu dolents però cuideu-vos.