Sóc ateu, gràcies a mossèn Cardús

Artista granollerí

Recordo que Jean-Luc Godard va dir: "La memòria és l'únic paradís del qual no podem ser expulsats. El record és l'únic infern al qual som condemnats tot i ser innocents". I Luis Buñuel es va declarar "ateu, gràcies a Déu" i es va convertir en l'emblema d'un art blasfem i iconoclasta. Tot això em ve a la memòria arran de la mort, el passat 31 d'octubre, de mossèn Josep Cardús i Grau. El vaig conèixer l'any 1969, quan els meus pares i un grup d'amics de Granollers cada diumenge anaven a missa de dotze a l'església de Sant Coloma de Marata. Recordo perfectament els noms dels amics que compartien missa i després feien tertúlia, sovint política, a l'esplanada just davant l'església.: Ramon Munné i Coll i la Maria Cladellas, Pere Canal i Baliu i la Carme Iglesias, Josep Planas Pi i la Teresa Maresma, Àngel Parera i l'Anna Bonany, Josep Verde i Aldea i la Montserrat Parera, Jordi Calls, Josep Maria Arrizabalaga i Pilar Blanch i els meus pares Manuel Pagès i Pilar Morera.

Jo tenia 18 anys i vaig començar a fer pràctiques amb el cotxe del meu pare pels camins de Marata i Llerona mentre ells celebraven la missa. Després mossèn Cardús venia a casa, quan vivíem a la plaça de les Olles, a xerrar una estona amb els pares i a comentar l'actualitat política perquè el dictador feixista donava molt de parlar. Molts d'ells escrivien a la revista Granollers Comunitat Cristiana i estaven vinculats a l'Associació Cultural.

El darrer curs de batxillerat a l’Institut, en dèiem 6è, el vam tenir de professor a algunes classes on parlàvem de tot menys de religió. Després em van passar moltes coses típiques de jove i vaig fer el servei militar. Quan vaig tornar de la mili, em vaig casar a l'església de Marata. De fet, amb la meva companya Isabel no ens volíem casar per l'Església, érem joves i progres, i teníem pressa per anar a viure junts, però la meva mare era molt catòlica i, per respecte a ella, vam decidir casar-nos. El meu pare era un menjacapellans, és a dir, un anticlerical convençut, però mossèn Cardús el va convèncer perquè anés a missa i al cap d'un temps va rebre l'eucaristia. La meva mare aquell dia va plorar d'emoció. Vam pensar amb mossèn Cardús, per celebrar el sagrament del matrimoni, perquè era “el capellà” de la família i quan li vam dir ens ho va posar tot fàcil perquè ens coneixia molt. Res de curset prematrimonial, res d'anells i amb una xerrada, això sí, molt llarga van discutir el fet de no dir frases típiques com: "esteu decidits a respectar-se i estimar-se seguint la vida del mateix matrimoni, durant la resta de la seva vida "o similars.

Jo volia llegir l'evangeli segons Mateu perquè feia poc havia vist el film de P.P. Pasolini i el considerava més marxista, però finalment mossèn Cardús va decidir que llegiríem fragments de l'evangeli segons Lluc. En acabat vam fer un vermut just al costat de l'església i tots contents. Això va passar el dissabte, 4 de maig de l'any 1974. Després vam anar a viure a Corró d'Amunt i vam seguir veient-nos, tot i que no anàvem a missa. Mossèn Cardús era molt actiu i sovint ens donava papers per llegir i també per signar, recordo que es va bellugar moltíssim per aturar el Quart Cinturó, i ell va recollir moltes signatures. Acostumava a dir: “Primer és la gent i la pràctica religiosa ve en segon lloc”.

Un dia laborable, tot venint de Granollers, a la carretera de Marata a Corró d'Amunt ens vam quedar sense benzina en el cotxe. Aquella carretera era poc transitada i vam estar una estona esperant que passés un cotxe. Al cap de 20 minuts vam veure que venia el Citroën 2CV del mossèn, jo vaig pensar que venia l'àngel de la guarda i que l'havia enviat Déu. El vam aturar perquè ens portés fins a la benzinera de Llerona per omplir un parell de litres de benzina. Era qüestió de perdre 10 minuts i ens va respondre que no podia, perquè no tenia temps i tenia altres coses a fer… que ja passaria algú altre per recollir-nos i se'n va anar. Ens vam quedar perplexos i sense saber què dir. Jo sabia que era fill de Terrassa i vaig pensar en aquella famosa dita: els de Terrassa mala raça…

Li vaig explicar a la meva mare, i ella, ras i curt, el diumenge següent, després de la missa de dotze, li va comentar, i el mossèn li va el dir el mateix: que tenia coses a fer aquell dia…

Mossèn Josep Cardús i Grau "aquell dia" em va convertir en ateu. Després va ser rector de Sant Mamet de Corró d'Amunt i va continuar venint a la nostra casa de Corró d’Amunt a portar-nos papers i xerrar una estoneta. Li vaig dir que gràcies a ell, era ateu. Va riure molt, i jo també.

Ha deixat un gran buit a Marata, Corró d'Amunt i al Vallès. Descansa en pau, mossèn.

Edicions locals