Lluís Duch diu que una bona educació ha d’evitar un tractament insà del cos i que ha de partir d’un “ensinistrament adequat dels sentits humans”. Sempre m’ha cridat l’atenció que aquest antropòleg de la sensibilitat i la cura de cos i ànima faci ús del mot ensinistrar, que sembla impropi d’una educació que vol ser alliberadora. Però també en això li hem de donar la raó! Cal ensinistrar els sentits per sentir, cal preparar el cos, creat per sentir, perquè sigui capaç de sentir-se sentint. A tall d’exemple: qui no ha estat mai acariciat, com sap del plaer de la carícia? Sense ensinistrar la vista no hi ha observació possible, tot és vist a l’engròs, sense finesa i sense anàlisi.

El primer contacte que tenim amb el món és a través dels sentits. D’aquí que tot educador de bressol i infantil sàpiga el valor que tenen els sentits perquè l’infant es conegui a si mateix, als altres i el món. Bona part de la tasca educativa d’aquests primers anys de vida consisteix a estimular els sentits de l’infant, base d’aprenentatge i coneixement. De la mateixa manera, a bressol, es tracta tot allò relacionat amb els sentits amb una delicadesa i una finor exquisida. Visualment les aules dels menuts són les més riques de l’escola, tot està triat per harmonitzar. L’escolta s’hi propicia perquè el temps s’hi atura i la música i els contes hi fan estada. El cant, el plor, el xiscle o la rialla de companys mai més seran de companyia tan habitual com ho és a infantil. El gust i l’olfacte hi són presents: olors que van des de la que imposa el canvi de bolquer a la de la colònia que ho vol compensar, passant pels àpats compartits en la mateixa taula, cosa que propicia la barreja d’olors i sabors en un pica-pica d’aliments que sovint degusten de manera comunitària. I el tacte! El tacte, com els altres sentits sembla que té més valor a bressol i infantil. No es pot entendre cap escola bressol sense contacte! L’abraçada i els petons són indispensables en aquesta etapa. I, que me’n dieu d’asseure’s a la falda? Tothom que hagi fet estada en un espai de petits sap com n’és de preuada la falda de la mestra o del mestre. Tan important és el contacte que ens preocupem seriosament si un infant el rebutja sistemàticament.

L’error és pensar que podem deixar de banda els sentits, que podem fer educació i escola sense atendre els sentits. Els sentits no són, exclusivament, cosa d’infants! O és que a un adolescent no li plau que l’estrenyin en afectuosa abraçada o li donin la mà per minimitzar un moment dur? Com es passa de la vida a la mort sense cap mà que t’agafi, cap mirada estimada, cap olor dels éssers més pròxims o sense la veu que sempre t’ha consolat?

Som cos però també ànima (o intel·lecte o esperit o com n’hi vulgueu dir). Aquest és el punt de partida d’una educació humanista. Cap tecnologia pot substituir el cos i l’ànima, de manera que, si desitgem un model d’educació humanista, no podem restar al marge de tot el que s’està parlant darrerament de l’escola perquè s’està donant massa pes a les tecnologies i poc als sentits. La qüestió no és nova ni és producte de la pandèmia. La veu de Lluís Duch i una bona selecció de deixebles i companys seus no han parat de dir-ho des de fa dècades. Des d’un altre àmbit, Jordi Llovet també ho denunciava amb el seu Adéu a la Universitat. L’eclipsi de les humanitats (2008. Barcelona: Galaxia Gutenberg). Volem una bona educació però no conreem les humanitats. Abandonar les humanitats és deixar de banda els sentits. Sense estar en contra de la tecnologia, no podem deixar que ho impregni tot perquè, si és així, la decadència de l’humanisme és inevitable. La tecnologia ha d’estar al servei de l’home i no pot estar renyida amb les humanitats. Són les humanitats que poden mantenir vius els processos de transmissió del saber, que a l’home li són imprescindibles perquè, com també diu Duch, la saviesa (no la ciència i menys la tecnologia) funda la seva eficàcia en la narració. I, què són les humanitats sinó històries i experiències narrades? És a través de la narració que es connecta el passat, el present i el futur de tots aquells que escolten la paraula narrada.

Fem història i transmetem història (històries) i sentit (direcció) en l’espai i en el temps i ho fem emprant dos dels sentits: la vista que és el sentit de l’espai i l’oïda que és el sentit del temps. Mirem l’espai i per aprendre a mirar ens cal ensinistrar la vista. Ensenyar a mirar deu voler dir mostrar criteris visuals, que en un món immers en la imatge permeti copsar el funcionament d’aquest sentit de l’espai. Ensenyar a mirar per descobrir on s’amaga la injustícia, la invisibilitat o l’excés de vistositat. Ensenyar a mirar la natura i també la televisió o els continguts de les xarxes socials. Ensinistrar la mirada i fer-nos educadors capaços de no prohibir ni castrar, sinó de donar alternatives singulars, personalitzades i humanitzadores en la forma de mirar. Escoltem el temps. Per ensinistrar l’oïda hem d’aprendre a escoltar. Escoltar com feia Momo (Michael Ende): “Ella restava asseguda i es limitava a escoltar amb atenció i amb el més viu interès. I, en aquesta actitud, els seus ulls grossos i foscos observaven l’interlocutor, i aquest sentia com, tot d’una, se li acudien pensaments que mai no hauria ni sospitat”. Escoltar i escoltar-nos.

L’escola necessita conrear els sentits! No tinc cap dubte que alguns sentits es poden ensinistrar on line, però no és la millor manera de fer-ho perquè els sentits solen proporcionar major goig si s’exploraren en companyia. Olfacte i gust són més plaents si el sopar és compartit. La mà de l’altre dóna vida a la pròpia. Netflix o Spotify no poden competir amb el ritual d’anar, ben acompanyat, a una bona sala de cinema o a un concert en directe. Ens cal educar els sentits per tenir cura de cos i ànima, i per trobar algun sentit a l’existència. I l’existència de tot ésser humà està vinculada a altres éssers humans. Cos a cos, ànima a ànima, cara a cara. Cossos en interrelació i interdependència que no tenen més remei que respectar-se i tenir cura els uns dels altres i tots de la natura.