Ca la Semproniana

Diuen els savis que a l’època dels Reis Mags, del bou, de la mula i dels pastorets (cent anys amunt, cent anys avall), Sempronio Tiberio Graco, pretor romà de la família dels Sempronis i destinat a Hispania, convidà la seva filla, la Sempro, a visitar Tarraco per assistir a la festa nacional romana, que no era gaire cosa més que obrir el circ, deixar anar lleons i cristians i muntar una escena de Tarantino d’aquelles de sang i fetge mentre els ultres cridaven com el que eren.

La filla del pretor, llicenciada en econòmiques per la Università degli Studi di Bologna, va passar per la Via Heraklea, camí de Tarraco, una tarda de dissabte i es va adonar de les grans possibilitats de negoci d’aquesta cruïlla de camins empedrats, ruta d’ibers, de romans, d’àrabs, d’extremenys, d’andalusos, de senegalesos, d’equatorians i, fins i tot, de patricis italians deixebles del Déu Ferrari.

La Sempro s’enamorà d’aquesta terra de mil alzines, tres turons, quatre basses enfangades, deu pagesos i un bon grapat de granolles, quedà sorpresa pels tractes comercials, per la gran quantitat de carros que omplien el centrum magna (Gran Centre), pels esmorzars de forquilla de la Fonda i aleshores, com era més llesta que el pare (mai ens hem d’estranyar que algú sigui més llest que un militar), no li va costar gaire convèncer perquè li donés uns sestercis per a muntar un negoci allà on ara hi ha el pàrquing Vila Oberta, sota la Caixa i molt a prop del Mercat de Sant Carles. I decidí instal·lar-se i fer construir el palau de la gola i de la luxúria al Gran Centre de la Vila, amb piscines, fonts, mosaics de pasta de vidre i petxines incrustades amb motius marins i florals, una vil·la que oferís tota mena de plaers gastronòmics i sensuals a guerrers, buròcrates i comerciants, homes i dones i nens del cap dret vinguts d’arreu de l’imperi.

Era el temps en què tots els camins portaven a Roma amb parada i fonda a la Vil·la Semproniana, però, no hi ha res que duri sempre, i ja coneixeu la història, pel carrer Corró van baixar els bàrbars del nord i atrets pels canelons del Layon, la sangria del Naguabo, la paella Parellada i les platges de Caldetes, ens ho van fotre tot enlaire.

Després, el nom va canviar amb tot allò de Granuleius, Granularios subteriore, Granullaria, Granoyers... que si ve del nom d’un cònsol, que si ve d’un sac de gra, d’una gralla que era un corb o, com sembla ser, de les pobres i tossudes granolles... Potser sí, però avui tenim més clar que mai d’on venim: D’una explosió al brut espai, d’un mar mig mort, del sabó dels aiguamolls, dels coloms mutilats, de les granotes del Congost... i dels plaers d’una casa de putes, alegre i luxosa. Una casa que amb el temps s’ha fet ciutat i, a poc a poc, intentem tornar-li aquella alegria que la caracteritzava.

Us parlo de fa molts anys, era, més o menys, el segle XX abans d’en Mayo.

Edicions locals