El nostre museu

Després de pensar-hi una estona i a diferència dels qui creuen que tot és una maledicció de la Unió Liberal o que és cosa dels nostres avantpassats sorgits d’entre les tombes i les ofrenes, he arribat a la conclusió que l’absència de visitants d’aquell edifici de ciment anomenat Museu de Granollers, no és cap misteri. Naturalment que una mica de culpa la tenen els polítics que han triat uns directors que no se n’han sortit, sigui per falta d’imaginació o de diners per inventar idees atractives (que atreguin). També és veritat que hi ha una part de culpa en alguns empleats que s’han comportat d’una manera mecànica i en el seu dia van confondre la feina en una entitat cultural amb la d’un banc, un supermercat, un registre mercantil o una notaria.

Ara bé, jo crec que el misteri del Museu de Granollers és bastant més senzill del que molts imaginen. En aquesta comarca desballestada gairebé tots tenim algun aparell diabòlic per jugar, escoltar o veure-hi esports, cultura, tertúlies, xafarderies, pel·lícules i gairebé tocar els pares nostres de cada dia. Tenim automòbils que ens porten al mar, motos per destrossar la muntanya, tenim bicicletes, patinets i gossos per passejar. Tenim llibres i músiques i pornografia i camps de golf i pistes de pàdel, discoteques i bars musicals i coca (de pinyons) i coca (de crema) i coca, i tenim Messi (perquè Messi, germans, som tots o quasi tots). Aleshores, passa el que passa, qui collons vol anar a veure una pintura de l’Albarranch, un gerro d’en Cumella, una fotografia d’en Masana o una cotilla del segle XVIII. El Museu només omple quan la Festa Major el transforma en una botiga de mocadors blaus i de mocadors blancs i Crist no hi és per fer-los fora del temple, el Museu s’omple en nits d’inauguració si el cava és fresc i les pastes de xocolata. I és que, a qui collons l’importa el llibre com a territori d’art o l’art de concepte i acció o la Mare de Déu amb el nen i Sant Joan o, què sé jo?, el cap magnífic del déu Bacus, els gargots dels Vergós o la pedra del jardí de la Teresa Llobet.

Avui el què interessa són les exposicions sobre els llençols d’en Piqué tacats de Shakira (o a l’inrevés, perquè ningú es molesti), les pintures horteres que porta una estrella de TL5 tatuades a la pell, els calçotets d’en Cristiano, un documental sobre la infància dura d’un torero o les fotografies de la cuina de l’Osborne. El Museu, senyores i senyors, és obert però la gent entra a l’Intimissimi per a comprar unes calcetes i omplir-les d’imaginació, o a la meva estimada Paradeta i poder assaborir una paperina d’avellanes tan ben torrades pels germans Doña o a Ca l’Amansiu Ortega i lluir, Carretera amunt i Carretera avall, unes sabates de lleopard de plàstic i una bossa de Louis Puton. Diuen que un dia algú entrà al Museu perquè va llegir Benito, volia una pala de pàdel deu grams més lleugera que l’antiga i s’equivocà de Benito i de costat.

Potser la cultura d’aquests pobles grans, d’aquestes ciutats petites, no necessiten temples, ni fustes nobles, ni cristalls de bohèmia, ni tant de ciment... potser amb un quiosc, dues llibreries, una biblioteca, la música al Parc Firal i les obres d’art dels murs de la Riera ja en tindríem prou. Aleshores podríem tunejar el cèntric ciment d’en Botey i transformar-lo en un bingo, en un Corte Inglés (i arribaria abans la primavera), en un xiringuito de patates vestides amb aquella salsa fastigosa o, potser, en una fàbrica de guillotines (made in France) i esperar desesperats la revolució que mai arriba.

Edicions locals