Com que hi ha tanta grip, han hagut de clausurar la Universitat... Ep! Perdoneu, ara anava a escriure El Quadern Gris i ja ho va fer el mestre, quina mala sort la meva. Tot i així no està de més ajuntar unes quantes lletres que tractin d’aquest període de bitxos microscòpics, coronats i elegants que ens volen devorar els pulmons, esgotar la paciència i mantenir-nos confinats, entristits i atemorits mentre la senyoreta primavera es desborda per prats, boscos, rotondes i balcons.

Gràcies a l’amistat antiga que conreu dia a dia i nit a nit amb el meu beagle i gràcies, també, a la seva predisposició per treure’m a passejar amb morrió, aquestes darreres setmanes de clausura he tingut el privilegi de conèixer el silenci ensordidor de la ciutat despoblada i de respirar un aire molt més pur que el de fa uns mesos. Amb una mica d’atenció, no costa gaire sentir el desig de venjança del plàtan de la plaça dels Porcs o del til·ler de la Caserna, la remor del pas de les formigues en cues llargues i disciplinades, el zumzeig de les primeres mosques i abelles al Puig de les Forques, la música de la República del Congost entre els somnis dels xops i els renecs dels ànecs de coll verd, el festeig nocturn dels rossinyols en les branques dels pins del parc Torras Villà o els gemecs de les gates en zel sota els automòbils confinats a prop de les apedaçades i infinites voreres granollerines.

Després, a casa, llibres (Dalí, Pla, José Luis Suárez, Sagarra...) i lletres (poesia, articles), també neteja, cançons (mira que eres canalla...), deu minuts de notícies i algun contacte amb amics i enemics enganxats entre les xarxes nostres de cada dia. És sorprenent la quantitat d’experts en microbiologia, en medicina, en gimnàstica, en cuina, en parapsicologia o en macroeconomia que he conegut i els mil i un remeis de tot tipus per a derrotar el bitxo o per fondre la grassa abdominal o per recuperar el sistema econòmic que ens permetrà comprar un cotxe nou, menjar un filet de Nebraska o tornar fins a la punta nord-est d’aquest país desballestat i deixar-nos maltractar per la Tramuntana.

N’hi ha que pensen que potser mai havíem estat tan a prop de tornar enrere, de devorar el sistema i tenir l’oportunitat de rectificar, n’hi ha que encara empaitem utopies amb caçapapallones. Temps estrany, curiós, temps de carreteres que són camins i de balcons plens de mans que agraeixen la feina dels professionals de l’Hospital que ens va veure néixer. Temps de bona gent, de gent solidària i solitària, fins i tot d’herois, però també, d’autèntics miserables que han apostat per la seva economia per damunt de la salut dels altres.

Endavant lectors, i cadascú dins les seves possibilitats, feu tot el possible per veure i viure aquest abril de cabirols, de senglars, de tudons, d’abelles i de dofins.

També primavera de virus i, com sempre, d’alguns cabrons.