El món sencer, però molt especialment el món occidental desenvolupat, està vivint dies de perplexitat davant de la pandèmia del coronavirus que ell mateix ha originat i que, com mai abans amb cap altra epidèmia, ha corregut a escampar-se veloçment i amenaçadora per tot el planeta.

Sembla com si haguéssim anat a caure dins d’una pel·lícula de ciència-ficció, o fins i tot de terror: escoles, restaurants, bars, comerços i fàbriques tancades; cues a supermercats que queden desabastits, carrers desèrtics... i la gent reclosa a casa per prevenir-se i evitar l’expansió del contagi.

Però, no, tot això no és cap ficció: és la realitat pura i dura d’una veritable epidèmia globalitzada, d’efectes del tot incerts sobre els sistemes sanitaris, però també en molts altres àmbits de l’economia i de l’organització productiva i del model ambiental i social arreu del món. Una pandèmia que en ple segle XXI ens mostra de forma punyent els paranys i riscos que la nostra civilització, suposadament saberuda i il·lustrada, ha gosat anar posant sense aturador al planeta i a tothom qui l’habita.

El mateix canvi climàtic, amb qui aquesta pandèmia està tan emparentada, és tota una altra fita d’aquesta civilització que s’ha desenvolupat sense límits i ha anat perdent l’oremus al llarg del segle XX i fins als nostres dies.

Les generacions d’avui havíem sentit a parlar de la pesta negra i de febres de colors diversos, des que sortien documentades en l’època medieval, sabent, també, que ja n’havien existit moltes d’altres des de temps prehistòrics. Epidèmies que corrien a un altre ritme en el contagi entre els humans, sense mitjans de locomoció motoritzats, de la mateixa manera que tantes altres malures s’expandien també entre els conreus, com la famosa fil·loxera que a finals del segle XIX va arrasar per complet les vinyes de tot Catalunya i d’Europa, que eren essencials en l’economia agrària de l’època.

De pares i avis hem sentit a parlar dels brots de tifus de la llarga postguerra franquista, que feien morir tantes persones que bevien aigües contaminades, o fins i tot dels brots de tuberculosi que s’enduien les persones amb deficiències respiratòries, en una expansió que va campar durant dècades, fins que les medecines modernes van aconseguir aturar-los –això sí, només en aquelles parts del mig món on arribaven i arriben.

Ara, en un món global com el que vivim, en què un nou virus viatja vertiginosament per terra, mar i aire i s’implanta d’una banda a l’altra del planeta en només hores o dies, el perill de pandèmies com la que patim posen la humanitat sencera davant la necessitat de protegir-se amb accions tan extremes com els confinaments generals, propis d’una veritable guerra mundial, encara que el terror d’aquesta guerra sigui silenciós i invisible.

Resulta patètic i molt greu que les deficients directrius del govern espanyol –més patrioteres i unitaristes que no pas sanitàries– estiguin impedint un eficient confinament total de la població, com el que reclama el govern català, assessorat per experts que realment hi entenen com l’eminent doctor Oriol Mitjà. Tanta ineptitud i curtesa de mires d’un govern Sánchez que a la primera de canvi ja ha fulminat totes les expectatives de diàleg creades és d’esperar que, quan toqui, acabin tenint els seus efectes polítics...

Amb tot, més enllà de conjuntures polítiques que fins i tot acaben semblant domèstiques davant del gran volum de la pandèmia, cal assumir que l’alarma planetària que estem vivint s’ha de vèncer amb accions de xoc com els confinaments, però també començant a reflexionar a fons sobre com és que hem arribat fins aquí... Per acabar prenent nota de veritat de la lliçó i actuant en conseqüència.

Perquè la naturalesa és esclatant i té un poder explosiu, com ens van demostrant temporals cada cop més extrems i que ara fa servir amb tota naturalitat amb la pandèmia del coronavirus. I si continuem desafiant-la un cop més, només combatent-la amb nova tecnologia que es creu immortal, no n’haurem après.

D’aquesta paorosa pesta moderna que tantes vides humanes i tantes altres coses s’endurà només ens en podrem desempestar efectivament buscant opcions de futur per a les generacions d’avui i del demà, del món sencer i de la humanitat sencera.

I algunes dades que ja estem experimentant ens assenyalen el camí. Dades com la reducció espectacular d’emissions de gasos provocada per aquesta aturada global a què s’ha vist forçat el món o al mateix ritme pausat que s’ha imposat dins les cases, descobrint el teletreball i fins i tot l’avorriment de la quietud, si cal.

Combatem amb fermesa i consciència el contagi del coronavirus. I comencem a reflexionar tot seguit per desempestar-nos de veritat.