De tant en tant cal oblidar les taules de diàleg i les cadires cridaneres, el Barça, la feina, Netflix, la família, la hipoteca i aquell desig enorme de no llevar-te del llit o de deixar-te anar damunt del sofà i veure passar la vida. De tant en tant cal fugir de casa i recordar, viure i reviure el passat i escriure i descriure aquest paisatge fi, una mica prim i lleuger, com deia en Pla, de la nostra comarca. Es tracta, tan sols, de recordar a càmera lenta i d’una manera desordenada, llocs i imatges que formen part de la pel·lícula de la nostra vida:

La profunda i humida cicatriu que ens travessa de nord a sud amb el transatlàntic de sabó varat eternament a la seva riba. El cementiri boscós i misteriós de Marata, el luxós de Cardedeu o el luxuriós de la Doma. Els bars de la perifèria, de conyac i de penyes madridistes en carn viva. El Pla de Llerona i aquella casa del meu amic Pocurull, si és que hi ha cases d’algú. Els sopars amb llum d’espelmes del club de tennis de la meva preadolescència platejada. Aquella Granja de Marata que es transformava en refugi màgic en nits profundes de dissabte. Les llàgrimes entre la molsa dels boscos maltractats de Santa Agnès de Malanyanes. Els esperits de Santa Quitèria. El fum de la maria barrejat amb el dels troncs d’alzina que es desfeien en una llar de foc de Sant Celoni. La birra i el bingo amb cigrons de Vilalba. L’estació de la Garriga i una noia que m’esperava en una corba de la carretera nocturna i fantasmagòrica de Samalús. La piscina de l’Ametlla en nits prohibides d’estiu. La terra roja a la meva pàtria de Puiggraciós. El pa amb tomàquet de Sant Feliu de Codines. Les dones d’aigua de Sant Miquel del Fai. El xiprer que apuntava al cel i la masia de Riells que omplíem una nit a l’any, de regals i d’amics invisibles. Els viatges amb moto sota la lluna i les passejades nocturnes a la recerca d’exàmens per les entranyes de l’Institut de la República del Congost, allà on em van maleducar tan bé. La música i la poesia profunda i golfa a Sant Antoni, sota les estrelles de cal cunyat, de Cal Cabrit, amb tots els que encara creiem allò que la música i la poesia eren armes carregades de futur. I l'oficina, del carrer Girona quan, sense tu, era només una oficina.

Avui escric imatges i ho faig endins i comarcal, des de la plaça Catalunya del barri Bellavista, assegut en un banc dels de seure. Hi ha un gos que es grata els pensaments i unes noies de color, de color negre, improvisen un ball magnífic mentre un nen marroquí juga amb una pilota inflable, com aquelles blanques i blaves de Nivea i que ja formen part de l’arqueologia salada i xafogosa de la meva, de la nostra infància.