Li encantaven les tardes d’hivern que començaven a allargar-se per preparar l’arribada de la primavera. L’estació que tot ho fa esclatar i que s’emporta, de cop, la serenor i la calma de l’hivern. La que canvia el ritme pausat del cruiximent dels troncs que reposen a la llar de foc per la pressa hormonal dels joves que encara ho tenen tot per fer a la vida.

Tot i que no feia massa fred, l’Eugeni va abrigar-se amb una jaqueta de muntanya, la boina i va calçar-se les vambes per poder sortir a caminar pel Passeig. Aquell espai que el va fer acabar de decidir que volia viure a la Garriga, un abril de feia més de 40 anys, a prop del Passeig, just a tocar de la plaça del Silenci.

Feia set anys que s’havia jubilat i l’Eugeni es mantenia fidel a la cita de sortir a caminar cada tarda passeig amunt, passeig avall i observar a tothom. I li agradava fer-ho sol, sense la companyia de ningú, ni tan sols deixava que l’acompanyés la Núria, la seva dona.

A l’hivern, quan baixava, els protagonistes del passeig eren els nens que sortien d’escola i que, acompanyats de mares, avis i àvies, destapaven amb delit l’entrepà o el paquet de galetes que els portaven per berenar. També es creuava amb altres homes i dones de la seva edat. Les dones acostumaven a anar acompanyades i els homes, sols. Quan arribava al final del Passeig ja començava a fosquejar i girava cua. Al pujar, l’escenari del Passeig era ple de grups de corredors que, abduïts per l’estètica florescent, omplien l’espai de colors i petjades a un ritme molt més frenètic que el seu.

A l’estiu, quan el sol deixava una mica de treva, sortia de casa i feia el mateix recorregut. Quan arribava a l’altura del Casino se sentien els cops de pilota dels diferents partits de tenis que es disputaven. També algun crit d’eufòria i sorolls de gots de cerveses de la zona de taules situades al pati de l’entrada. Petites victòries que es barrejaven amb aquell aire de desconnexió que arribava després d’un dia llarg i calorós que ja quedava enrere.

Semblava que la vida es condensava en aquell quilòmetre de distància. Que tothom volgués ser partícip d’aquell espai. Trepitjar-lo, olorar-lo, notar la Saligarda, contemplar la part més senyorial del poble amb cases a banda i banda i aquells plataners que tot ho aguanten. Que tot ho veuen, silents i quiets. I així cada tarda. Sol. I abans no es faci fosc.