La missió des de Mans Unides no consisteix a oferir lliçons, sinó a portar esperança a les persones que no en tenen en els països més pobres. Lluitem contra les fams del món, per dues vies: donant a conèixer aquelles altres realitats i finançant projectes. Els diners que enviem són les píndoles, la medecina per lluitar contra els mals socials que tenen.

El passat octubre, tres voluntaris de Mans Unides vam tenir l'oportunitat de fer un viatge de formació a Bolívia, sota el lideratge de Jesús, del departament d'Amèrica dels Serveis Centrals

En l'àmbit personal, aquest viatge tenia tres forts al·licients. Primerament, ampliar el nostre coneixement de la realitat d'un dels llocs on enviem la nostra ajuda; veure com treballen els nostres socis locals, i finalment conèixer en persona alguns dels nostres beneficiaris finals. Tot això amb la finalitat de transmetre aquí les nostres vivències sobre dues de les grans mancances d'aquell país: la inseguretat alimentària i la vulneració dels drets de la dona.

La primera etapa del viatge va ser a Sucre, a 2.810 metres d'altitud i amb 300.000 habitants, la majoria de l'ètnia quítxua. La primera tarda ens vam reunir amb l'Instituto Politécnico Tomás Katari (IPTK), una ONGD, fundada el 1976, centrada a millorar el nivell d'ingressos econòmics de les organitzacions camperoles.

L'endemà el vam dedicar a visitar el Centro Juana Azurduy, ONG fundada el 1989 per un grup de dones que, en lluita contra el sistema patriarcal en la població i institucions, busquen l'apoderament i emancipació de dones i joves. Allí vam poder parlar amb alguns beneficiaris d'aquesta ONG, on Mans Unides ha finançat projectes contra la violència de gènere.

Després vam continuar ruta cap a Padilla, municipi a 160 km de Sucre, amb l'equip de l'Acció Cultural Loyola (ACLO). Fundada el 1966, els seus projectes tenen la finalitat de millorar la producció i la comercialització agrícola en comunitats agràries. Amb ells vam visitar diferents tipus d'explotacions i vam ser testimonis de la feina feta pels camperols. Al vespre ens vàrem reunir amb líders de les comunitats, la majoria dones, que ens van anar explicant com havia canviat la seva situació amb les millores introduïdes gràcies a la formació rebuda.

L'endemà sortíem cap a El Alto, on hi ha una altra realitat. Dos municipis, El Alto, amb prop d’un milió d’habitants, la majoria indígenes d'ètnia aimara, i La Paz amb prop d’un milió més.
Dilluns vam visitar el Centro Yanapasiñani, l'únic centre allà, fundat el 2006 per iniciativa de dones que ajuden altres dones en l'apoderament econòmic i personal amb perspectiva de gènere. Formen dones-mares adolescents i joves abandonades per les seves parelles i les ajuden a millorar la seva autoestima i a defensar els seus drets. Acaben el curs amb un "capital semilla" a fons perdut per pagar el necessari per iniciar la seva activitat. També tenen suport de seguiment i una assistent social pels temes personals.

A la tarda vam visitar noies que ja havien acabat el curs i ens donaren testimoni que les va tornar la il·lusió i ganes de tirar endavant i lluitar perquè els seus fills tinguessin un futur millor.
Finalment, el dimarts al matí vam tenir una reunió amb l'Instituto para el Desarrollo Rural de Sudamérica (IPDRS), nascuda d'una Iniciativa civil l'any 2009 per contribuir a millorar les condicions per al desenvolupament rural. Allà vam acabar fent una conferència en línia amb el projecte que estem recolzant des de Mans Unides en el Chacho Boliviano. I després de dinar, iniciàvem el camí de tornada.

Ha estat un viatge intens, únic i irrepetible. Hem de tenir fe en la feina que fem des de Mans Unides a través de la solidaritat dels nostres col·laboradors, que es converteix en esperança dels beneficiaris allà on estiguin. Aquests diners són píndoles d'esperança per aconseguir un món més just i humà. Jo he tingut la sort de veure-ho en les mirades de les persones que hem visitat.