El fisioterapeuta li havia recomanat que nedés tant com pogués. A ell, mai li havia agradat ni la piscina, ni la platja ni qualsevol espai on hi hagués aigua. No li agradava mullar-se, tret de la dutxa de bon matí que ja s’havia convertit en un ritual diari per començar a tocar de peus a terra i afrontar la dura i llarga jornada laboral que l’esperava. Però després d’un trimestre amb el nou any a tocar, es va fer un nou propòsit abans que el desembre s’acomiadés del calendari que ja havia quedat orfe de fulls.

Tot i el fred, la mandra i la foscor que tenyia les tardes de tardor ben entrades les sis, al novembre es va apuntar al Complex Municipal de les Franqueses per fer piscina els dilluns i els dimecres, i amb la bossa al maleter per no haver de passar per casa. No temptéssim el diable...

Aquell dilluns de mitjans de novembre va posar fil a l’agulla. Feia anys que no trepitjava un espai esportiu i només entrar al vestíbul l’olor de clor va entrar-li pels narius i directament al cervell. Va treure el carnet de la bossa per poder accedir als vestidors, que es trobaven a la primera planta “al mateix nivell que la piscina” tal com li havia explicat la de recepció quan es va apuntar.

Un cop al vestidor, i notant que havia ensopegat l’hora punta, va aprofitar un petit espai per poder-se canviar i així deixar la bossa als armariets de fora, al passadís, abans d’entrar a la piscina. Tapant-se amb la tovallola i sentint-se ridícul amb el banyador que va notar que li anava petit, va espavilar-se en canviar-se per poder entrar el més aviat a la piscina i, amb sort, poder tenir un carril per a ell sol.

Va entaforar-se el gorro i es va posar les ulleres, i va evitar els estiraments exhibicionistes que havia vist que feien els nedadors professionals abans de començar una competició i entrà ràpidament a l’aigua al “carril lent” per no haver de molestar als que ja havien fet d’aquest espai, casa seva.

Va fer una piscina. Dues. Tres. I quan anava a iniciar la quarta va veure, sota l’aigua, les cames més boniques que havia vist mai. Una noia que devia arrossegar tan sols 20 anys nedava al carril del seu costat. Ell, nerviós, va iniciar la quarta piscina mentre, dissimuladament girava el cap per poder observar aquell ball de moviments dins de l’aigua que per uns instants, l’aïllaven d’una realitat que quedava aturada. Els peus d’ella eren lleugers. Semblaven petites serpentines que no notaven el pes de l’aigua i, de forma molt suau, acompanyaven el moviment pausat i hipnotitzador d’aquelles cames, llargues i blanques, que seguien cada braçada de la veïna del costat.

Va seguir nedant, intentant centrar-se en les pròpies braçades, i abans de retirar-se va mirar per últim cop sota l’aigua desitjant que dimecres també pogués tenir un al·licient per tornar a la piscina.