Fa dies que t’observo; des d’aquell dimarts que vaig entrar per primera vegada a la Biblioteca Contravent, aquí, a Vilanova. M’agrada aquest espai i crec que és de les biblioteques més noves on he estat. Té molta llum, és espaiosa i veig que la gent del poble hi fa molta vida. Em va sorprendre que a l’entrada hi ha dos gegants del municipi, un tal Esteve i una tal Quitèria, i una pastanaga que es veu que els treuen tots tres al carrer quan el poble està de festa.

Saps que ets una noia que es fa mirar, oi? Els teus vestits lluminosos i el teu tallat de cabell en què s’insinua un clatell polit i preciós fan delirar els usuaris cada cop que col·loques els llibres que et retornen al moble que tens darrere la cadira. Fins i tot m’atreviria a dir que des que treballes a la biblioteca, hi ha nois que l'han trepitjada per primera vegada, després de molt de temps, esperant que els recomanis algun llibre que t’hagi agradat i així tenir l’excusa per convidar-te a fer una birra un altre dia per comentar-lo. Un ho va intentar una vegada, sense èxit.

M’agrada molt quan somrius cada cop que les dues noies adolescents que venen els dimecres a primera hora t’expliquen, amb aquella innocència ja perduda, les peripècies que han fet durant el cap de setmana. Les escoltes amb una atenció i segur que et recorden a tu, no fa tants anys. També m’agrada la cara que fas, de sorpresa, quan aquella senyora del cabell vermellós que sempre porta els ulls tan pintats et diu que el que està llegint és “boníssim nena” i tu somrius, perquè encara que llegís un còmic de marcians situats al segle II et faria el mateix comentari. Però quan més m’agrada observar-te és els dies en què, amb tota la tendresa que reserves per aquelles persones especials, acarones la galta del Pol, el teu nebot de tres anyets que ve a visitar-te amb la teva germana i li llegeixes, a correcuita abans no vingui massa gent, algun tros d’un conte que ell mateix ha triat. I fas veu de llop, d’ocell, de drac i de bruixa. I el Pol t’escolta embadalit com ho faig jo en la distància. Sempre des de la mateixa distància.

M’agrada la teva entrega amb tothom i com et desvius per convertir aquesta biblioteca en un lloc afable i ple de caliu. M’agrades tota tu: la teva cara de cansament de cada dimarts i dijous després d’acabar rendida al gimnàs, tal com expliques a les teves companyes, cada dilluns i dimecres; m’enamora la teva il·lusió dels dissabtes al migdia quan et ve a buscar algú a qui intueixo que deus estimar molt perquè és l’únic dia de la setmana que mires el rellotge molt sovint i et pintes els llavis de vermell que em vénen ganes de mossegar-te...

Però m’hauré de conformar en seguir mirant-te. Silent. Sense que notis que hi sóc perquè així seguiré gaudint dels teus millors moments: aquells en què penses que ningú et veu i et deixes anar. I cantes aquella cançó del Bon Jovi que tant t’agrada o et mires a la càmera del mòbil per comprovar que el rímel o el coloret que t’has posat abans d’entrar segueixen fent el seu efecte. Em sento privilegiat i, tot i que l’únic contacte que tindré amb tu serà quan em canviïs a una altra secció, de moment, com que sóc la novetat del mes seguiré observant-te des d’aquest prestatge que em dóna el millor angle de tu.