Feia olor de cap de setmana. Nens amb patinet acompanyats dels pares que aprofitaven el sol per omplir les terrasses i fer un cafè.

La Tània es va dirigir al garatge per agafar la moto i, un cop fora, va fugir de la ciutat. Barcelona l’ofegava. Agafà la C-17 direcció Vic, tot i no saber ben bé on anava. Quan va passar Granollers va recordar que la seva àvia, moltes vegades, l’havia portat a un lloc preciós. No en recordava el nom però sabia que era a prop. Va agafar la sortida de l’Ametlla i un cop va arribar al centre del poble, va parar per preguntar. A peu de carrer una noia d’uns 30 anys que passejava un labrador, acabava de sortir d’un forn. S’hi va apropar per explicar-li que buscava un lloc que era com una muntanya i sense dubtar-ho va respondre que devia ser Puiggraciós i que era a cinc minuts.

Va anar seguint les indicacions. Mentre anava pujant cap a dalt la muntanya, els records de l’àvia eren cada cop més propers.

La Tània tenia 9 anys i portava un vestit groc pàl·lid i unes sabates de xarol negres. Dues trenes i les quatre pigues mal contades que tenia al nas la feien ser el centre d’atenció en un entorn on hi predominava una edat mitjana de 70 anys.

Després d’un camí polsegós amb pedretes va arribar a una petita esplanada on hi va deixar la moto. Es va treure el casc i va poder veure, gairebé en vista d’ocell, el Vallès i una Barcelona petita i desdibuixada que semblava que es fongués amb l’horitzó. El cel serè l’allunyava de la contaminació que es respirava a la ciutat. Va tancar els ulls i va sospirar profundament.

El santuari estava igual, les parets de pedra seguien semblant prou fortes per aguantar molts anys més. Feia 15 anys que no hi havia tornat. Recordava que el dia de Rams, l’esplanada on ara es trobava era plena de cotxes on hi baixaven dones grans engalanades i acompanyades per un trosset d’olivera o llorer. Ella portava una palma plena de caramels de sucre penjants que l’àvia s’havia dedicat a decorar.

Unes escales de pedra mig amagades, enganxades a la façana del santuari, la convidaven a pujar al pati. Només el vent, que gairebé era silenciós, feia acte de presència en aquell escenari on semblava impossible que el soroll pogués arribar-hi. Després de trucar el timbre i esperar uns segons a sentir les primeres passes a l’altre costat de la porta, una monja va obrir-la. D’avançada edat, poca alçada i unes ulleres que semblava que estiguessin a punt de relliscar-li de la punta del nas, va treure el cap darrere una porta que també havia patit el pas dels anys.

La monja va obrir-la i la fredor de l’espai, barrejada amb una certa humitat i olor a encens, la van transportar a uns records massa agradables i llunyans.

De cop va recordar que quan era petita, com la majoria de nenes, volia casar-se en un lloc ben bonic, amb una llarga cua i una església plena de convidats. S’havia imaginat mil cops el seu casament i quan el pare no la veia, agafava el paper higiènic i se’l posava enganxat al xandall per fer-ne una llarga cua i passejar passadís amunt i avall com si fos l’entrada a l’església. Després agafava un manyoc de retoladors per simular el ram de núvia i, fins i tot, havia escenificat la llençada del ram que en aquest cas es convertia en una pluja d’objectes per desendreçar encara més, una habitació que “semblava d’un vailet”, com deia l’àvia cada cop que hi entrava.

La monja, palplantada i esperant que la Tània es pronunciés, li va preguntar si volia alguna cosa i va somriure i va dir que no, que gràcies i disculpes. Els records que li havia regalat aquell espai tan místic la van fer sentir bé. Molt bé.