La Marta va despertar-se tres vegades aquella nit. Tan sols feia dos mesos que vivia a aquell passeig tan costerut de Corró d’Avall, el poble que encara no s’havia fet seu. L’escola que havien triat els seus pares abans de mudar-se de Girona, per motius de feina, era el Joan Sanpera i Torras que resulta que va ser el marquès de les Franqueses. “Interessant, aquest home”, va pensar la Sara, la mare de la Marta després de buscar-lo al Google. Després va començar a buscar fotos de l’edifici per ensenyar-li a la Marta i de seguida va saber que havien fet diana. La Marta adorava tot tipus d’esports i l’hora del pati, com per a la majoria de canalla, era el millor del dia. La cirereta del pastís.

Quan va veure l’enorme pati que presidia el recinte va deixar un sentit “ualaaaa!!!!! Quin pati, mama”. Un parell de pistes grises de bàsquet i handbol omplien el primer nivell dels dos patis que hi havia. A sota d’aquest nivell hi havia un enorme camp de futbol de terra. L’altre pati era just a l’altra banda de l’escola i era per als més petits.

Avui era el primer dia de l’escola i els nervis de cada setembre s’havien multiplicat i la Marta estava més nerviosa de l’habitual, ja que no coneixia ningú de la seva classe: la de quart B.

El pare, l’Ernest, la va acompanyar fins a la porta i abans de rebre un petó, va posar-li la mà sobre l’espatlla i li va dir que tot aniria bé. Ella va assentir i va posar-se a una cua de nens després de preguntar quina era la de quart B.

Davant seu, tot eren abraçades de retrobament i la Marta es va sentir estranya en aquella multitud de nens i nenes de pells brunes i motxilles noves penjades a l’esquena que esperaven, impacients, començar el nou curs.

La cua va començar a avançar i van pujar fins al segon pis. Un cop allà, la mestra, que devia ser la mateixa del curs anterior perquè els coneixia a tots, va anar saludant alumne per alumne a mesura que entraven a l’aula de taules disposades en forma d’u amb la taula de la mestra al centre i just davant de la pissarra que omplia la classe amb un “Benvinguts i benvingudes al nou curs 2019-2020”. Quan va ser el torn d’entrar de la Marta, la mestra va presentar-se: “Tu deus ser la Marta, oi? Sóc la Berta, la teva tutora. Espero que t’hi trobis bé en aquesta escola. Vols seure a aquella taula?”, li va preguntar assenyalant una taula que quedava bastant al centre i on hi havia un nen a un costat i dues nenes a l’altre costat que l’observaven mentre es tapaven la boca dient: “És la nova”. La Marta va assentir i va anar a seure al lloc que li havien assignat. Sense dir res a ningú va deixar la motxilla penjada a la cadira i va seure. Les cames, sota el pupitre, no paraven quietes. Endavant i endarrere. Ningú, tret de la tutora, li havia dit res encara.

La Berta va tancar la porta i va presentar la Marta demanant a tothom que la fessin sentir com a casa i que l’ajudessin a adaptar-se a l’escola. La vintena d’alumnes van mirar-la i la Marta va desitjar fer-se fonedissa. “Començarem fent una petita redacció del vostre estiu. Expliqueu-me amb 10 línies el vostre estiu. Després ho llegirem en veu alta. D’acord?”, va demanar la tutora.

Quan va girar-se per obrir la motxilla i agafar l’estoig va adonar-se que se l’havia deixat a casa. El Pol, el seu company, va adonar-se’n ja que la Marta mirava l’estoig de l’altra companya de pupitre esperant el seu oferiment que no semblava arribar mai. “Vols que et deixi un llapis? N’he portat dos”, va preguntar el Pol a la Marta mentre li atansava aquell llapis ple de gratacels i encara per estrenar. Era evident que era la seva manera de dir, orgullós, on havia estat de vacances.