Córrer

Periodista cultural

Així que començava el bon temps, el Marc canviava les llargues estones de gimnàs que dedicava durant l’any i es calçava les bambes per recórrer els diferents camins de bosc de Marata. Sempre connectat amb els auriculars al so de Nirvana.

Treballava de director comercial a una multinacional de productes d’atletisme amb seu a Barcelona i tenia llargues jornades de deu hores venent les últimes tendències del món del running a les diferents botigues d’esports de Catalunya.

Avui és la revetlla de Sant Joan. Seria el primer Sant Joan sense la Mònica, la seva exparella, amb qui ho havien deixat feia tan sols un parell de mesos. El record d’ella era massa latent i córrer l’ajudava a matar la melancolia, dels vuit anys al seu costat. Encara que només fos durant 60 minuts, a cop de taló sobre els camins de carro que recorria cada vespre.

Havia refusat les propostes de revetlla de diferents amics i familiars. Tenia ganes d’estar sol i evadir-se de l’alegria encomanadissa que semblava que tothom tingués infiltrada a la pell com a celebració de l’inici de l’esperat estiu.

Va arribar a casa, a Milpins, i va calçar-se les bambes i la roba de córrer. Va agafar el mòbil i els auriculars i va sortir de la urbanització. Pujaria pel camí del cementiri de Marata fins a sortir a la carretera que travessava el poble i així enfilar els boscos del paratge maratenc en què l’asfalt no hi tenia cabuda. Camins envoltats d’alzines i roures l’acompanyaven fins a la sortida del bosc, direcció a Corró d’Amunt. Un cop arribava al creuament que el dirigia a l’ermita de Sant Hilari, girava cua i tornava pel mateix camí.

Aquell dia no es va trobar la gent habitual que passejava, corria o anava amb bicicleta. Tothom devia estar preparant-se per fer esclatar la nit més màgica de l’any. Tothom excepte aquell home d’esquena corbada i el sac penjat a l’esquena que acostumava a creuar-se, a meitat de camí, un parell de cops cada setmana. Mai no es deien res. L’home no aixecava la mirada de terra i no semblava que el pas del Marc pel seu costat l’immutés massa.

Aquell dia, però, el Marc va deixar anar un “hola” quan va passar pel seu costat. L’home va respondre amb un cop de cap que el Marc va interpretar com un hola corporal, més aviat desmenjat però ple de cortesia.

Sempre l’havia fascinat aquella enteresa i tranquil·litat de tenir-ho tot fet a la vida i sobretot, aquella parsimònia a l’hora de caminar. Deuria tenir uns 80 anys; anys que arrossegava, a pas lent, dia rere dia. Portava un sac mig buit penjat a l’esquena i a l’altra mà es recolzava amb un bastó. La pell colrada, fruit les llargues jornades al sol, feia intuir que aquell home havia dedicat la seva vida, amb cos i ànima, a la pagesia. Algun veí de la urbanització, que el coneixia, li havia comentat que ara ajudava a alguna masia a conrear l’hort i, a canvi, omplia el sac de verdures de temporada acabades de collir.

El Marc va accelerar la marxa un cop es van haver creuat. Volia arribar extasiat a casa per tenir la força justa per dutxar-se i ficar-se al llit. No volia recordar la revetlla anterior en què els focs artificials havien esclatat dins de casa, amb la Mònica, acompanyats d’una pluja de retrets.

Segurament aquell home, com ell, celebrarien la revetlla sols, va pensar el Marc abans de tancar el llum de la tauleta de nit.

Edicions locals