Benvingut sigui sempre parlar sobre els immensos dèficits que viu al territori encara que sigui en un moment tan amarg com el que està vivint la gent de la Ribera aquests darrers dies, i el que queda. Sí, perquè no n’hi ha prou en patir i solidaritzar-se; resta una gran feina per fer i tots els que vivim lluny d’aquella part del país, per poc que sigui, val la pena ajudar a reconstruir el seu territori fent donacions desinteressades als pagesos que han vist perdre el seu ramat o els seus arbres fruiters, visitant i gastant en la zona afectada, o simplement, no ens oblidem de què ha passat i de les conseqüències que tindrà per aquest territori.

La meva solidaritat i el meu profund escalf a la gent de la Ribera d’Ebre.

Dit això, crec que és molt sobrer parlar per no dir res sobre allò que és la causa que a Catalunya patim grans incendis assíduament: la gestió dels boscos i l’estat de la pagesia.

Durant anys he viscut a pagès. Sóc pagès, i em sento orgullós de l’immens patrimoni agrícola que té a l'esquena aquest país. Crec, honradament, que no som conscients de totes les riqueses que disposem agrícolament i de tot allò que hem abandonat pel bé del progrés.

El 64% del territori d’aquest país és massa forestal. És un país orogràficament complex. Si agafem com a referència les dades publicades per l’Observatori Forestal Català, basant-nos en el preu euros per tona de llenya per a la majoria d’espècies d'arbres, la mitjana dels preus segueix una tendència al llarg dels anys negativa: pi negre (-0,20%), pi roig (-0,47%), roure de fulla petita (-0,87%), etc.

Pel que fa a la producció de biomassa (llenya) els preus per a l’any 2018 eren de 5,31 €/kwh. Amb una tendència a l’alça del preu en les seves diverses modalitats per a produir la biomassa, però amb la gran paradoxa que l’estat espanyol és el setè país per la cua en consum brut d’energia sòlida de biomassa per habitant.

No nego les grans dificultats, i més tenint en compte que a Catalunya no disposem de grans plantes de producció de biomassa, cosa que obliga a les empreses a exportar la matèria primera a altres països productors de la UE. Ara bé, entre poc i massa. Hi ha infinitat de maneres d’explotar els boscos: explotar el bosc a canvi de llenya, gestió forestal per a fomentar el pasturatge, explotació professional de les riqueses naturals del bosc (bolets, plantes remeieres, fruits) i així un llarg etc.

I calen infraestructures, i sobretot, cal que les administracions siguin valentes i prenguin la decisió d’assumir que és necessari gestionar obligatòriament els boscos d’aquest país, és una qüestió de coexistència i de sostenibilitat. I això vol dir ajudar econòmicament, facilitar legalment i obligar legislativament a portar una gestió real dels boscos d’aquest país.

Pel que fa a la pagesia, tot plegat és també molt complex, però a mi, personalment, em cansa sentir grans “discursets” i “pontificacions” sense un sostre real. La veritat és que per parlar de grans plans estratègics i de grans números de producció i venda a l’estranger de béns agrícoles els consellers se’n fan un fart, però, jo, el món agrícola d’aquest país el veig molt lluny de la seva pròpia sostenibilitat.

Catalunya és un país amb climes molt diversos i això és una gran riquesa per a la producció agrícola. Jaume Vicens i Vives i Montserrat Llorens, en el seu llibre Industrials i polítics (segle XIX), publicaren un mapa agrícola d’aquella Catalunya que diu molt sobre la territorialització dels aprofitaments agrícoles d’aquella època. Cada territori, condicionat pel seu clima, orografia, densitat de població o infraestructures, s’especialitzava en termes generals en alguns cultius concrets. Per què no podem redistribuir el nostre territori segons les nostres possibilitats? Segur que necessitem produir més o necessitem valorar més allò que produïm? Està clar que no serem mai un gran país productor per molts condicionants, però sí que podem produir grans quantitats de qualitat agrícola.

Aquest és una de les claus, el valor dels béns agrícoles. Jo sempre poso el mateix exemple. El cost aproximat de produir 1 kg de tomàquets és el 40% del seu preu final. Això si el pagès ven directament el seu producte, això si la producció anual és bona, això si no hi ha grans desequilibris climàtics que obliguin a fer intervencions i a contractar més personal... segur que aquest és un preu just? Jo diria que cal posar valor a la producció local i això s’ha de traduir en elevar els preus. Si no, el petit i mitjà pagès viu estressat pensant a produir i vendre per a cobrir la temporada sense valorar altres aspectes dels seus productes.

I també, el model de consum és necessari que canviï. No es pot comparar la qualitat d’un producte local amb un d’importat, no tenen res a veure. La clau en aquest cas és la frescor del producte local i la infinitat de cura que té el productor local respecte a les grans explotacions agrícoles. Hem d’abstraure’ns del model de consum industrial (tot durant tot l’any, barat i maco) el món agrícola real si es vol gaudir, només pot ser de temporada, respectuós amb els cultius i les varietats locals i produït a petita i mitjana escala.

I també, és fonamental canviar el model de distribució dels productes agrícoles del país. Més enllà de creure que hi ha una quantitat massiva de grans concentracions comercials que ho ofeguen tot, crec que cal mirar enrere per veure que antigament els pagesos en molts casos venien els seus productes als mercats municipals i ambulants. Potser que pensem a prioritzar els productors locals a l'hora d’omplir els mercats locals de fruita i verdura local o seguirem donant continuïtat a la venda de productes sortits de les grans explotacions agràries d’arreu.

Ens queda feina, jo no crec a obrir grans debats sinó que crec que l’administració ha d’adonar-se’n que el món agrícola es fa petit (només un 1% de la població del país) i que demana la seva protecció però també, i això és important, demana una certa priorització política. O sigui, si el món agrícola es queixa no es pot comptar amb números la seva capacitat mobilitzadora sinó que cal tenir en compte la seva importantíssima tasca econòmica en la gestió del territori i en la producció de béns.