M’havia promès fins al “vist per a sentència” no parlar excessivament sobre el judici al Procés per la simple raó que crec que calia aportar serenor i arguments jurídics en aquesta vista oral, i no pas idees o objeccions de tipus polític o personal.

Val a dir que han estat infinitat els personatges públics que sense tenir ni idea de dret penal, pel simple fet de tenir la seva quota de protagonisme i oportunisme, han posat encara més foc a les brases. I no parlo de la trista figura d’alguns tertulians i periodistes madrilenys, sinó d’alguns tertulians i periodistes catalans que més hagués valgut que callessin abans de dir absurditats gratuïtes.

Desitjo que la sentència sigui el més lleu possible per a tots els presos preventius. Sóc dels que creu que no hi ha sentència escrita. He seguit amb atenció tot el procés judicial i realment crec que tot el que podien argumentar les defenses ho han abocat amb molt de rigor i empatia. La resta depèn del tribunal.

Dit això, crec que hi ha un ambient molt favorable a la condemna entre les esferes de poder madrilenyes, i aquest article no el dedicaré a parlar sobre la possible condemna als presos polítics, sinó que em centraré a parlar de les càpsules de poder que s’han creat al cor de l’estat. Aquest és un tema clau per abordar propers embats amb l’estat.

Fa feredat veure com el fiscal Zaragoza repetia amb mimitesa les paraules que ha utilitzat la “dreta inculpatòria” als presos polítics (PP, VOX i Cs) per justificar la seva possible condemna; golpe de estado, supremacismo, nazismo, túmulto, murallas humanas, etc.

El discurs de Zaragoza estava adreçat no només a la sala del judici, sinó al corpus social que sosté la condemna als empresonats. Un discurs dur per a preparar el tam-tam de la decisió final. Només cal veure les reaccions dels mitjans madrilenys per entendre que el missatge havia quallat, i això, amics, tenia dues raons de ser:

1. La voluntat de la fiscalia d’exterioritzar la pressió al tribunal per què se sabien la part feble (per falta de proves i rigor) d’aquest procés penal.

2. I activar l’opinió mediàtica madrilenya que permeti legitimar no pas la raó dels fets ocorreguts el 2017, sinó l’ambient de violència que intenta crear la fiscal per a decantar a favor seu la decisió del tribunal.

En tot plegat, hi ha poc rigor jurídic i sí que hi ha una esfera que entremescla política, policies i jutges que actuen en clau d’estat i per l’estat, passant per sobre dels drets com qui res.

Marchena i el tribunal en el seu conjunt també han contribuït a encobrir la imatge massa contradictòria amb la versió oficial de la fiscalia, quan van negar la visualització dels vídeos davant la declaració dels policies presents l’1-O. Es reflectí un cert biaix en la negació de la sala a fer el cara a cara entre Ferran López i Pérez de los Cobos. O bé, l’acceptació del tinent-coronel Tácito, perdó, Baena, com a testimoni i director de la majoria de diligències que han motivat aquest judici. Queda palès un cert ambient d’acceptació de les raons de la fiscalia, i en part, de l’advocacia de l’estat.

Què vull dir amb tot plegat? Que el judici desemmascara i desemmascararà moltes coses, però, sura en l’ambient, les connexions entre alguns estaments judicials i policials i càrrecs polítics d’alt nivell. Això, per a mi, no és un argument per a deslegitimar l’establishment d’estat, sinó que és un motiu real de corrupció entre els poders estatals, que han sabut encapsular molt bé els seus arguments i donar-hi sentit de veritat gràcies als mitjans que controlen, i que cal tenir en compte quan es vulgui “tornar-ho a fer”.

Per altra banda, la pilota del joc en part, segueix estant encara a casa, a Catalunya. En aquests darrers processos electorals la ciutadania ha estat meridianament clara; volem gestió però volem idees noves. I jo, de moment, només veig el bloqueig del socialisme vers a l’independentisme i poques idees més enllà de la queixa per part de l’independentisme. Honestament, partits polítics, espavileu per què la sentència està per caure i crec que el país no pot sostenir un nou embat repressiu sense una estratègia d’unitat, que no vol dir fusió ni amor ad eternum!

I ja per acabar, en algun moment o altre, quan es pugui, sense pressa, crec que s’ha d’obrir la ferida que han deixat les actituds dels partits en la gestió de l’1-O.

La gestió comunicativa, ho he dit infinitat de vegades, va ser molt contradictòria i els recents resultats electorals no avalen ni molt menys la gestió d’aquell moment. Hi ha gent que ha estat empresonada, hi ha gent que ha estat amenaçada, hi ha gent a l’exili, hi ha gent que va rebre la brutalitat policial, no creieu que no cal fer una reflexió real d’allò que va ser l’1-O vist des de la ciutadania i només des de la visió política? Si la DUI i el referèndum no van ser efectius, potser caldria dir-ho per a poder avançar per què no succeeixi en el futur, que la raó de les accions no tinguin la legitimitat de la credibilitat.