Havia esperat aquell moment tota la setmana, des del darrer petó ràpid i fugaç que li havia fet l’Eduard de bon matí tot fent el cafè al bar de l’estació de tren del Centre, abans de marxar cap a l’aeroport de Barcelona per agafar l’avió que la portaria a Palma de Mallorca.

L’Artur, el seu cap, el divendres anterior, una hora abans de sortir de la consulta, li havia dit que havia d’anar al Congrés de Cardiologia, que se celebrava durant tota la setmana a l’illa, perquè “li havia sorgit una imprevist familiar d’urgència” i “era important que hi hagués representació de l'’hospital de Granollers”. Sense tenir temps a rèplica, la Mariona va assentir amb el cap va deixar anar un educat “bon cap de setmana” a les dues noies de recepció.

Ja havia passat la setmana de Congrés. Després d’empassar-se les mil i una conferències que aguantava gràcies als cafès aigualits de màquina, va arribar l’esperat divendres a les 14.05. Es va acomiadar de tots els coneguts i conegudes a qui sabia que no tornaria a veure, malgrat la certa complicitat que havia notat, i va pujar a l’habitació de l’hotel per iniciar el ritual que havia estudiat perquè l’arribada a casa arreglés els morros de l’Eduard. Feia massa temps que la rutina maquillava un cert desgast en una relació que no era com s’havien imaginat aquell març del 2015.

Quan va obrir la porta de l’habitació, es va trobar la maleta a sobre el llit. Sense alterar l’ordre impol·lut que hi havia entre aquelles quatre parets d’un hotel relativament nou i bastant modern, la Mariona va agafar el vestit verd i cenyit que havia comprat una tarda d’aquella setmana. Primer es va fer encabir unes mitges que accentuaven unes cames llargues i fortes fruit de les intenses hores de suor al gimnàs i després es va ficar el vestit. Es va recollir els cabells amb una cua i va repassar-se el maquillatge que ja feia masses hores que portava. Per últim, es va ruixar, lleugerament el coll, de perfum abans d’abrigar-se amb la bufanda i l’abric.

Va agafar la maleta i la bossa, i va sortir de l’habitació. Encara quedaven dues hores perquè sortís el vol i tot i que no havia d’embarcar, volia disposar de prou temps per comprar-li una ensaïmada farcida de crema a l’Eduard. Un cop va arribar a l’aeroport del Prat va agafar un taxi fins a casa.

Quan va arribar a Granollers va ordenar al taxista que la deixés a la Corona. Ja feia dos anys que vivien amb l’Eduard a prop del Forn de l’Espinasa.

Ja era ben fosc quan va baixar del cotxe i tot i ser divendres, l’ambient als carrers era bastant desert. Va arribar a casa i tot era molt fosc. Només obrir la porta, se li va tirar a sobre i la va omplir a petons. L’alegria que tenia al veure-la la va deixar fora de sí i una mica descol·locada.

Va deixar la maleta i va dirigir-se a la cuina. Allà hi va trobar una nota “He sortit a jugar un partit amb el Jordi i el Marc. Arribaré tard. Espero que hagi anat bé el Congrés”. Va rellegir la nota. Va anar al lavabo i després de mirar-se al mirall, va sentir-se la dona més ridícula del planeta amb aquell vestit que de cop ja no li agradava gens.

Eren les set de la tarda quan va desvestir-se i es va ficar al llit. Tot i estar cansada, no aconseguia agafar el son.

Va anar a la cuina i va treure l’ensaïmada de la caixa. En va tallar un tros i se’l va menjar. La resta la va posar al terra i la va tallar a trossets ben petits perquè el Sam, el gos d’atura que feia dos anys que havien adoptat d’aquella gossera del poble dels seus pares, se la mengés amb molt de gust.

Al cap i a la fi, era l’únic que havia esperat la seva arribada.