I en això estem, encara. Perquè el nostre Vallès és ample i gran, i tot i que sembli mentida no hi viu gaire gent. Però la gent fa coses, moltes coses. I s’hi construeixen alternatives, formals i informals.

I hi ha gent que ja ha transcendit el sistema econòmic, cultural i polític que impera a la major part de la societat. Perquè n’està creant una altra, de societat. Una en què les persones i el seu temps hi són al centre. Una societat en la qual es gaudeix del temps així com de l’amistat, del bon menjar i de la bona companyia. En definitiva, es gaudeix de la vida.

L’economia solidària de vegades no té massa de formal. Perquè la formalitat és un dels requisits del capitalisme salvatge, que ho vol tenir tot controlat. La informalitat s’escapa del control, per tant, sovint les alternatives s’hi basteixen fora.

Aquest any a l’Ateneu Cooperatiu tenim la sensació d’estar jugant al buscamines. Sabeu aquell joc dels primers ordinadors comercials dels anys 90? Doncs és una mica el que ens passa quan contactem amb un projecte: que està enxarxat amb dos, tres o uns quants més.

I quan trobem un projecte que val la pena els hi diem que l’han de compartir. Que si a elles els ha funcionat, n’hi ha allà fora que també el poden (el podem!) necessitar, que també el poden fer funcionar. Adaptant-lo a les necessitats de cadascú, però que el comparteixin, que compartir dóna gustet, que diuen a València.

Perquè  per construir cal conèixer, i reconèixer que formem part d’una manera de veure el món, la vida i l’economia. I, sobretot, perquè compartir és solidari, i si a tu t’ha funcionat algun projecte de l’economia solidària, tens gairebé el deure de compartir-lo amb els teus iguals.

Compartiu. Val la pena. I ho necessitem.