Feia tres anys que, fidel a la cita castellera, el Marc s’enfundava la faixa, amb l’ajuda d’algun company de la colla, a l’Aplegador. Hagués preferit seguir agafant la bossa d’entreno per poder gaudir dels partits de futbol que des dels cinc anys l’havien acompanyat tres tardes a la setmana i el partit corresponent del cap de setmana. Però tot va canviar el dia que va veure aquella noia amb camisa granada i un escut gravat dels Xics de Granollers a la fruiteria de sota de casa seva. El Marc havia sortit a comprar quatre pomes i un enciam pel sopar i la va veure, allà, a l’entrada de la botiga, amb una bossa de plàstic a la mà i masegant, suaument, els kiwis per afegir a la bossa els que trobava més madurs.

Ella. Cabellera llarga rossa i ulls foscos de mirada penetrant amb un punt de timidesa. Texans alts que accentuaven unes cames llargues i fortes. No portava arracades ni cap rastre de maquillatge. Una bellesa exultant. “I quina olor!”, va pensar quan va passar pel seu costat mentre es dirigia a fer la compra de subsistència més ràpid que mai, a l’interior de la botiga.

Un cop va acabar, va pujar a casa, grimpant de dos en dos els graons de les escales fins arribar al segon pis. Va obrir el portàtil i va buscar al Google “Xics de Granollers”. Sabia que era la colla castellera de la ciutat. Va veure que assajaven dimarts i divendres a quarts de nou del vespre a Roca Umbert. Si provava d’anar-hi el proper dimarts potser la tornaria a veure. Volia tornar a veure-la. Tres dies.

Aquell cap de setmana els minuts semblaven arrossegar-se entre l’esfera de dotze punts. Va arribar el dilluns i la impaciència, com si es trobés en plena efervescència adolescent, era cada cop més present.

I va arribar el dimarts. Va entrar a l’Aplegador i va quedar-se, silent, a l’entrada observant com “feien pinya” per preparar els “castells de vuit” que havien d’aixecar el següent cap de setmana. No entenia la meitat del que compartien entre ells. Es va sentir estranger en aquell petit univers casteller reclòs en una antiga fàbrica tèxtil.

Va observar tota la sala i ella no hi era. De seguida dos nois es van presentar. “Només venia a mirar”, va excusar-se.

Els minuts passaven i quan va fer el gest d’acomiadar-se del grup, va arribar. Esbufegant i amb un “perdoneu, nois.”, es va treure la jaqueta i la motxilla i es va col·locar a la pinya. Ella, no semblava que l’hagués vist. El Marc va marxar i el divendres va tornar per ser un més dels Xics.

D’allò ja feia tres anys. Ara, la Laia, la noia que triava kiwis aquell dissabte d’abril jeia al sofà que havien comprat plegats a l’Ikea feia tan sols un parell de setmanes.

Amb el cap recolzat a la seva falda, el Marc li acariciava els cabells. I l'observava mentre miraven aquella sèrie que acabaven de començar.

Orgullós de compartir sofà amb aquella noia que, com cap altra persona del seu entorn, l’havia trasbalsat fins al punt de deixar el futbol, va observar aquella fotografia de tots dos, somrients i suats després d’aquella diada castellera a la Porxada i versos del seu himne “Rengles rectes donant pit i un got de xupito xic ara i sempre amb els Xics de Granollers. Lololololo...”. Se li va escapar el riure.

- De què rius, ara? – va preguntar la Laia girant el cap i mirant-se’l.

- De res, carinyo. Res important.

Al Marc mai li havien agradat els castells. Ni fer pinya. Ni ficar-se la faixa. Ni les calorades de les diades en ple sol d’estiu. Però aquell món havia marcat l’inici d’una nova etapa amb ella, la noia de la camisa “granada”. La noia dels kiwis.

Però això ella mai ho sabria. O potser encara no.