Passejo pel Puig de les Forques, perifèria magnífica que descobria fa un parell d’anys. Un roure elegant, dues alzines sureres, tres oliveres sàvies, quatre o cinc pins romans i centenars de caques de gossos. Fa un dia plujós, de pluja obliqua, tossuda i que cau amb tota la paciència del món. Els xops, xops i nerviosos, tremolen de fred al ritme d’un vent suau i esmolat, la tarda de diumenge és aigualida, plena de bruixes i de dimonis amb cara de dilluns, d’esperits i de núvols de cotó fluix que es deixen tocar amb la punta del dits… i em pregunto: –Què cony ha d’haver-hi més enllà d’aquest cel que avui comença aquí, tan avall, i mai s’acaba? L’amor i la mort és de les poques coses interessants d’aquest món i avui no estic per amors, el clima i la solitud d’aquest paisatge esponjós i descabellat m’omple de mort i no deixo de pensar-hi. Tard o d’hora moriré i gairebé n’estic segur (no fotis!). Crec que sí, com tu, com ell, com tots, però un cop cremats o podrits, continuarem una mica aquí mentre el nostre record perduri a la memòria d’una companya, d’una filla, de germanes i de nebots, de cosins, de cunyats, de gats i de gossos, també en la ment de tots aquells enemics íntims i imprescindibles que hem tingut i tenim i cal conservar.

Sí, l’enganxosa humitat de la tarda em fa imaginar l’endemà de la mort i el ritual del meu enterrament (i ara no em digueu que mai hi heu pensat), a mi em faria il·lusió que plogués d’una forma bèstia, amb llamps i trons i baixessin rierades que omplissin places i carrers de terra roja i de pedres encantades i, entre el soroll de la pluja, cançons, cançons i poesia triades per aquells que em coneixen prou bé. Oh, com m’agradaria veure-ho, faré el possible per ser-hi, encara que només sigui, naturalment, de cos present. També seria tot un detall l’aparició d’un voluntari que us fotés riure una mica, una mica bastant. Jo no voldria cap bisbe, ni monges, ni capellans, ni imans, cap d’aquells que ens deien que si heu patit molt, si heu begut poc, si heu resat més i no heu desitjat en aquell home o en aquella dona... Aleshores germans, podreu entrar al regne del cel i viureu per sempre més. I si no heu fet bondat, ai si no... el foc, el dolor, l’eterna tortura dels infidels serà el vostre futur.

I és que ens van inculcar la llegenda d’una manera tan ben pensada, tan quirúrgica que fins i tot en exportar-la a les Amèriques, ara ens torna personificada en apòstols evangelitzadors. Jo encara conservo amics i amigues que s’ho creuen o que no s’atreveixen a negar-ho i ho deixen allà, en un racó, per si algun dia, “Déu no ho vulgui”, han de recuperar-ho.

Salut i no us refieu de Déu, diuen que en Franco és al Cel.