El món s’està transformat profundament. Sens dubte, les noves formes de comunicació i l’emergència de la ultradreta a nivell global ens provoquen assumir que vivim en un món frenètic, gens reflexiu, i ple d’una nova por emmascarada en cares com les de Bolsonaro, Trump, Bannon, Orban, Abascal etc.

L’estratègia d’aquestes noves formacions reaccionàries busquen crear un caos basat en relats ficticis, plens de mentides que ens aboquen a polaritzar-nos entre la “nova raó” i la resta. És curiosa aquesta mena de reacció neoconservadora que mitjançant l’impuls del caos i l’odi a l’enemic –sigui quin sigui, sense pudor– es beatifica la figura emergent d’un suposat “messies” que arriba a la política per a canviar-ho tot.

El que no ens diuen, és que aquest suposat caos es basa en conformar estats de privilegi per part dels més poderosos –que també s’estan reubicant en el joc de l’estratègia política mundial– obviant les conquestes socials de les classes més desafavorides que ara sacrifiquen la seva estabilitat per adherir-se a aquest nou cicle de nacionalisme autoritari i sectarisme social per reacció a l’immobilisme de les institucions i les formacions polítiques tradicionals. En el fons, entenc la seva reacció no els seus pensaments, que per altra banda deixen a la mà de líders que no ens diuen la veritat.

El marc mental d’aquests nous moviments són impressionantment permeables, i el seu relat és tant fictici que permet incrementar la mentida dels seus arguments segons els seus interessos i no segons l’opinió pública.

Dit això, més val arremangar-se i no cometre l’error de fixar-se en les excentricitats dels rivals per no mirar les nostres pròpies debilitats.

Realment, la dicotomia que es va consolidant entre reaccionaris i demòcrates em sembla infinitament contraproduent per a les forces del canvi (moviments polítics, moviments en contra del canvi climàtic, moviments feministes, moviments de pau etc). És limitada i tancada en una idea –la de la democràcia com a únic espai de llibertat– que ha d’evolucionar a marxes forçades en tots els seus estaments –limitar la burocràcia, reformar la justícia, transformar el fallit estat del benestar, evolucionar la participació–. El focus d’aquesta crisi política radica en aquestes institucions i no pas en sobtades emergències de personatges com ara Trump.

La igualtat social i política, on s’inclogui una nova idea de democràcia, és més que mai un objectiu molt més dinàmic i abastable. Això sí, s’ha de construir aquesta igualtat d’un cop per totes comptant amb la societat civil i no només per elaborar lleis d’igualtat que s’estanquen en l’oceà legislatiu de qualsevol estat garantista sinó per a legitimar les seves raons.

Construir un marc conceptual basat en allò que és real i originari és fonamental per a combatre les continuades fake que amenacen la convivència. No hi ha cap altra manera de combatre la mentida que no sigui amb la veritat, ara bé, per a combatre la mentida cal explicar la realitat tenint en compte la pluralitat de sensibilitats, i no pas creant monopolis comunicatius que a fi de comptes estanquen l’objectiu final; explicar el bé.

Val la pena mirar també com aquest món reaccionari s’ha organitzat i és capaç d’unir-se encara que sigui simbòlicament per a globalitzar les seves idees-força, i els seus models polítics arreu del món. Ja és hora que les forces d’esquerres i els grans moviments socials deixin de mirar només el seu voltant en pro de la democràcia i la justícia local per a construir referents globals i projectes reals a escala internacional que omplin el buit que fa decennis ha deixat la fallida socialdemocràcia. Els instruments allà estan.

És una època convulsa, plena d’excentricitats, però cada cop que sento Bolsonaro quan parla de desforestar l’Amazones em venen ganes de lluitar contra ell i de protegir aquest món de l’egoisme i la mentida sempre interessada.