Al gener, de tant en tant, el sol s’enfonsa i ho taca tot d’ametista. L’aire es torna brillant, espès, enganxós, una mica com els núvols de sucre que el pare ens comprava quan el tren i la bruixa s’instal·laven al carrer dels Caputxins i la vila era més poble que ciutat. Són dies freds, esventats i que cal anar a veure’ls morir a poc a poc des del Puig de les Forques, absorbir moments especials, irrepetibles i màgics que ens ajudin a justificar el pas per aquest embolic, per aquesta casualitat, per aquesta barreja de tot i de no-res.

Sempre m’ha agradat buscar moments, conservar-los desordenats en un calaix que obro en moments d’enyorança deixant que la pell se m’ompli de puntets, els ulls d’aigua, la boca es torci i la mirada se’m clavi més enllà de tot.

Avui, amb l’ajut d’un whisky japonès, he reviscut unes nits dels anys seixanta quan, ben sopat, pujàvem en aquell Renault Gordini (B-343.131) i voltàvem la comarca per contemplar els arbres de Nadal que il·luminaven les nits fredes de desembre.

A principi dels setanta, conservo una nit de juliol a l’Hotel Roca-Mar de Cadaqués, jo era dalt d’un mur blanc i a l’escenari en Serrat cantava la història d’una guitarra que li van regalar quan era adolescent.

I lentament van sorgint moments rebregats: La fluorescència del fitoplàncton en un bany nocturn amb els companys d’institut en una cala d’Eivissa o una nit pel riu Ebre en una barca robada o l’excursió pel Montseny nevat sota una lluna plena. I tardes i nits de cementiris: Santa Quitèria amb amics i amigues, la Doma fugint dels cops de roc del guardià; una obra de Poe al cementiri de Cardedeu, les psicofonies al de Granollers i un gat cabró que va provar la força del meu cor, o aquelles tardes al cementiri inoblidable i boscós de Marata.

O el fum de maria i les cançons d’en Krahe, d’en Sabina, d’en Llach dins d’un escarabat atrotinat i en direcció a Sant Celoni. O les xerrades de matinada i al voltant d’una llar de foc a la Granja de vedells d’en Tetó amb l’inoblidable pòquer de Jordis.

Una nit d’estiu al llac de Puigcerdà, una foguera al bosc de Santa Agnès, un passeig nocturn pels passadissos de l’Institut de Granollers.

Una carta de la meva filla quan encara, ella, era innocent.

La química d’una abraçada nocturna al carrer Indústria de Granollers que em va canviar la vida.

El daltabaix, la tristesa, la impotència i tota la ràbia del món després de la mort de massa gent...i del meu pare i de la Montse.

La cançó Monólogo d’en Silvio en un bar de l’Havana Vieja amb en Joan, era l’any 96 (...vivo en la vieja casa de la bombilla verde, si por allí pasarán recuerden...)

O un capvespre de tardor, d’olor de vainilla i color de grosella, amb un cel que s’omplia d’ocells que fugien ordenats, entre núvols blancs en forma de dracs, mentre la música d’Albinoni acompanyava el sol cap a l’altre banda del Nil.

I és que la vida autèntica hauria de ser això, una col·lecció de llunes, de rius, de músiques, d’amics i d’emocions. Records que tot sovint apareixen quan algú marxa per sempre, encara que, després, com absurds robots desmemoriats, tornem a la rutina, a la inèrcia de la mediocritat nostra de cada dia. I és una puta llàstima.