He rebut una nadala per correu. Una i quatre paperots publicitaris de grans magatzems de la zona propera de la ciutat. Molt trist. Em feia il·lusió rebre nadales i obrir sobres en els quals podies llegir: bon Nadal i feliç any nou! Amics, coneguts i altres t’enviaven les clàssiques felicitacions nadalenques. Però, des de fa pocs anys, res de res. Els hàbits han canviat i ara tot és digital. Sobretot per WhatsApp i alguns per correu electrònic. El món ha canviat.

Tot això us ho explico ara perquè ho vaig pensar l’altre dia quan vaig anar a la sala de cinema Edison a veure la pel·lícula La societat literària i el pastís de pela de patata (The Guernsey Literary and Photo Pee Pie Society) del director anglès Mike Newell. No us explicaré la història perquè us recomano que l’aneu a veure o bé que llegiu la novel·la homònima de Mary Anna Shaffer i Annie Barrows. A la primera part de la pel·lícula, la protagonista sempre que torna a casa mira la bústia i recull tres o quatre cartes cada vegada. Després seu i, relaxadament, obre les cartes i llegeix per ordre del remitent que més li pot interessar. Tot un ritus i un plaer llegir cartes i, sobretot, si són d’amor o d’altres coses interessants.

Jo recordo, fa anys, de retorn a casa, el primer que feia era obrir la bústia i mirar les cartes. Si l’adreça era escrita a mà i qui era el remitent. Després seia al sofà i llegia. Abans amb amics escrivíem i manteníem una correspondència. I cada dia esperàvem la carta o les cartes. Veiem cada dia el carter que les repartia i el coneixíem perquè sempre era el mateix. I quan el trobàvem pel carrer ens deia que ens havia deixat cartes a la bústia. A la pel·lícula tenen molta importància, les cartes, per explicar la història entre els personatges principals. També hi ha trucades de telèfon des de l’estafeta de correus. Són els anys 40 i els personatges escriuen cartes i, quan volen parlar amb algú, o bé van al bar o ho fan des d'un telèfon públic.

Ara tot ha canviat. Tot és instantani i hem perdut la correspondència. Ja no escrivim a ningú. Tot ho fem per missatges curts i esperem resposta immediata. No hi ha cartes d’amor ni cartes d’amistat. Les xarxes socials ens ocupen molt de temps i tot és efímer. En dècimes de segons veiem moltes imatges i molts missatges.

Parlant de cinema, passa el mateix, ara la majoria parla de Netflix i les sèries que fan. Molts amics meus ja no van al cinema i, quan ens trobem, solen parlar de les sèries que han vist a la plataforma digital. Les sales de cinema de la ciutat van desaparèixer; es van inventar els grans complexos als afores de la ciutat i es van instal·lar les multisales de cinema. I els ciutadans ens vam veure obligats a anar al cinema amb cotxe per veure pel·lícules comercials amb crispetes i begudes amb sucre. A partir d’ara a Granollers tornem a tenir una sala de cinema. La sala Edison. Ho celebro i ho recomano a tothom. Cal anar al cinema. Es un plaer sortir de casa, caminar una estoneta, passejar, trobar-te amics i coneguts, i xerrar una estona. Espero i desitjo una llarga vida a la sala Edison. Hem perdut pel camí moltes coses bones, però podem recuperar-ne unes quantes.

Proveu d’escriure alguna carta als vostres amics. Sempre teniu coses a explicar i us encantarà quan obriu la bústia i trobeu una carta escrita a mà amb remitent d’una persona estimada, amiga o coneguda. Llegiu llibres de correspondència entre artistes, escriptors, poetes. Solen ser molt interessants i també serveixen per inspirar-nos per escriure’n. I, repeteixo, aneu al cinema Edison. Una meravella de sala per a tota la ciutat.