Pensar l'actualitat històricament

Llicenciada en Filosofia i lletres, mestre de Català i doctora en Didàctica de les Ciències Socials. Professora de vocació i professió.

Som sers situats perquè vivim en un espai i en un temps. Tots i sempre ens mirem la realitat des d’un lloc i des d’un temps i, en aquest sentit, el resultat de la nostra mirada és una realitat esbiaixada; la nostra no és la perspectiva, sinó una perspectiva. Alhora pensem, sentim i actuem. Aquestes dues evidències ens fan imprescindible la capacitat de pensar quines i quantes són les realitats que ens travessen o que coincideixen en nosaltres.

L’Emilio Lledó, filòsof entranyable i de pensament generós, diu que allò preocupant no és que hom no pugui dir què pensa sinó que hom no pugui pensar què diu. No posa en qüestió el dret d’opinió i expressió, sinó la necessitat de pensar lliurement. S’ensenya a pensar? Hem d’aprendre a caminar i menjar, i rebem instrucció per aprendre a llegir, escriure, conduir, nedar o esquiar, però sembla que no cal aprendre a pensar. En els currículums cada vegada hi ha menys filosofia, menys ètica, menys història i també menys temps per a la pràctica del pensament. Pensar lliurement requereix aprenentatge! L’escola potser falla, però ni les famílies, ni la ciutat, ni els mitjans de comunicació afavoreixen el pensament lliure i crític.

En el món d’avui, en què una quantitat de piulades pot canviar una campanya electoral a favor d’un candidat que ningú s’esperava que triomfés –com va ser el cas de Trump–, és més urgent que mai ensenyar a pensar de manera crítica. Són diverses les disciplines que, treballades amb mètodes de rigor científic, poden contribuir a elaborar pensament crític, però des de la meva perspectiva la història les pot aplegar totes, des d’una visió complementària a la filosofia. La història és vida i enfila els fets de les vides de tots els homes i les dones que configurem la humanitat. La història també és una ciència social, que pel propi mètode de treball pot ajudar a pensar en la relativitat de què pensem, sentim o fem. La història ens pot entrenar en un pensar històricament que és, des de la meva perspectiva, un pensar críticament, creativament i compassivament. És clar que, per tal que sigui així, la concepció de la història que cal defensar és una de ben concreta.

Des de la concepció que interpreto la història, aquesta no serà mai una ciència tancada, un producte acabat, sinó una ciència en revisió constant, com totes aquelles ciències que pretenen servir la humanitat. Ens podem imaginar que les ciències mèdiques fossin un producte acabat i no seguissin investigant? La medicina avança, més lentament del que és necessari, però avança. La història reinterpreta els fets perquè els canvis de perspectiva porta a revisar-los, perquè apareixen noves evidències, noves fonts o nous testimonis.

Pensar l’actualitat històricament significa mirar i analitzar el fet que passa amb ànima de periodista d’investigació i historiador de mirada plural. L’estil del nostre desaparegut J. Fontana, figura que sembla que costa de reivindicar, és una bona manera de pensar l’actualitat històricament. Fontana s’ha passat la vida estudiant i interpretant fets històrics i ho ha fet compromès amb el seu present, per servir la gent del present. Pensar històricament permet entendre l’actualitat, saber-ne analitzar i entendre les causes i, sobretot, ser capaç d’actuar en el present per evitar reproduir alguns errors que la història ja ens ha mostrat. Pensar històricament significa treballar sempre amb les tres dimensions del temps –passat, present i futur–. No podem oblidar que som hereus d’una biologia, d’una cultura i d’una tradició i que deixem en herència a algú.

Pensar l’actualitat històricament fa que el coneixement històric adquirit permeti analitzar els fets presents, sabent que el que acaba de passar té el seu origen, que sempre és múltiple. Un fet històric sol tenir moltes causes (remotes i immediates) i pot tenir un munt de conseqüències (a curt, mig i llarg termini). Ser conscients d’això hauria de donar flexibilitat mental i fer-nos actuar com si fóssim investigadors incansables que transiten pel camí de risc-prudent, però que no acusen mai sense tenir totes les evidències, què coneixen el batec de l’empatia i la compassió, i saben que acusar és fàcil i salvar, molt complex.

La història ens pot ajudar a entendre l’actualitat, i per tant ens dóna possibilitats de trobar visions noves sobre el mateix fet i ens mostra que sempre hi ha una història oficial, sigui qui sigui que l’hagi escrit, i que aquesta història oficial no acostuma a reflectir la visió de les víctimes, siguin aquestes dones, infants, marginats, refugiats, presos polítics, o gent diversa de pensament marginal.

Pensar l’actualitat històricament ens alerta del perill de segar la realitat d’un fet segons la nostra mirada i ens obliga ea reconstruir tot el trencaclosques, encara que hi hagi peces que no ens plaguin. Ens imposa ser conscients que la nostra és sempre una mirada des d’una posició, de la qual ens és difícil escapar. En aquest pensar l’actualitat històricament, la nostra honradesa i fiabilitat ens obliga a pensar que la posició de qualsevol amb qui es discrepi també pot ser honrada i fiable.

Edicions locals