Elogi del descampat

Elogi del descampat
Elogi del descampat

Sociòleg. Regidor d'ERC a l'Ajuntament de Granollers

La ciutat no mort, es transforma. Deixant el gris enrere, voregem el verd de l’herba crescuda amb l’abundosa pluja de maig. El descampat (pàrquing improvisat de cotxes varis i herència d’una especulació immobiliària que retorna amb força, diuen) perviu amb la força del temps. Inert, pacient. Fugen les hores i l’espai canvia d’olor, forma i textura. S’omple de vida i soroll. Un cotxe que el travessa, el caminant que passeja, el gos que s’hi caga i aquells amants que es donen la mà i es prometen amor adolescent (etern i per Twitter). La ciutat no mort allà, però. La ciutat canvia de fisonomia i recupera l’esperit del que fou ahir: camps de blat i, quan érem Lauro, un bon vi que els patricis de Roma es prenien com a elixir dels Déus.

El descampat, doncs, com a lloc que fa frontera amb la ciutat grisa, asfàltica i plena de fum. La ciutat del cotxe, la ciutat que ha pres el lloc al ciutadà (Per això vam fer la revolució francesa?). La decisió política que hi ha al darrera d’aquest fet té nom i cognoms: PSC. De tot el que han fet bé els companys i companyes socialistes, això ho han fet fatal. Ciutat grisa i que fumeja com a resum de tot i per a tot. I poca capacitat de subvertir-ho i només petits canvis, lleus modificacions. Bona fe, segur, però falten idees i ganes. Il·lusió.

Tornar al descampat com a repte. Límit natural de la ciutat física. Cal saber trobar-hi, doncs, un sentit a aquest llindar verd i de fulles salvatges. Integrar-lo a la ciutat. Evitar que sigui una nosa, quelcom que hem d’eliminar o ordenar. Fer-ne vies naturals de bestioles i infants que podrien córrer-hi amb la bicicleta (ah no, calla! Que els nanus fan anglès i ballet. I a les nou a casa, no fos cas!). I així perdem el descampat i el veiem, només, com un espai mort, llunyà. Els baixos fons. L’infern. Hic sunt dracones. Cal revertir-ho això. Tornar a fer-hi cabanes, jugar a cuit i amagar, tirar-hi els petards més grossos i sonors possibles o fer el partit de futbol de la nostra vida (el meu: final d’Itàlia ’90. Klinsmann contra Maradona).

Cercar la manera de reteixir el gris i el verd. Fer possible que Granollers es lligui a l’eix de nord enllà; Llerona-Tagamanent-Turó de l’Home. El fil romàntic de la nostra essència. Que es solapa, sens dubte ni por, al viarany sudista riberenc que segueix la C-17 fins al Mediterrani i representa un dels pulmons industrials de casa nostra. Unir espais de treball, d’oci, de vida amb l’espai verd i agrícola que ens fa possible aquesta vida. Saber teixir el punt de creu necessari perquè la simbiosi sigui perfecte.

Baixem-hi, doncs, al descampat. Recuperem-lo. Si l’espai ens configura i l’espai ens determina fem-lo alegre i vital (i verd!). Fem-lo públic i compartit. Fem-lo amable com la vila que volem. Que la canalla torni a baixar a la plaça (i al descampat!) a jugar, que el cotxe perdi terreny i que els temps accelerats que vivim s’aturin sota un sol càlid de primavera. Jugar a plaça és el primer pas per a ser d’esquerres, coi.

Edicions locals