Avui és el dia mundial de la llibertat de premsa i agraeixo de tot cor tenir aquesta petita finestra per poder expressar tot el què estic sentint des de fa una setmana.

No comentaré una sentència que m’horroritza i m’espanta. Només diré que ser jutge hauria de ser quelcom més que un senyor o senyora amb bona memòria per aprendre un munt de lleis... Els fets no són interpretables; les lleis, sí. Així doncs, tenim un problema com a societat... Un problema jurídic, polític, cultural i, en educació, afectiu-sexual.

Vivim en un país on hi ha 3,8 violacions al dia. No m’imagino la quantitat d’agressions, assetjaments, intimidacions... No és No.

Aquests dies he parlat amb moltes amigues d’edats diferents i he descobert... que no sóc l'única que he sortit corrents per arribar a casa perquè algú em perseguia. No sóc l'única que ha patit tocaments inadequats, actituds sexistes, refregaments al transport públic, etc.. De fet totes, repeteixo... TOTES hem viscut situacions que ens han fet sentir por i fàstic. Només per el fet d’haver nascut dona.

Perquè ens costa explicar aquests fets o denunciar-los? Molt senzill. Si et roben jutgen al lladre que ha comés el delicte. Si agredeixen sexualment a una dona, no es jutja a qui ha fet el delicte sinó com anava vestida la dona, si havia begut.. si anava sola... si va cridar, si va lluitar... i ara hem vist que, fins i tot, si passats uns dies de l’agressió surt amb les amigues a fer un vermut.

Sento que la sentència havia de ser exemplar en moment que l’educació afectiva i sexual és escassa i sembla que tot s'hi val. Ha estat tot el contrari. (Per cert, l’educació afectiva i sexual es fa a casa i no es delega a l’escola, els mestres només han de fer reforç dels aprenentatges familiars).

Tres jutges m’han condemnat a no tornar sola a casa, a no poder agafar una turca estan de festa, a no tenir dret a quedar-me bloquejada davant d’una situació de violència...

Però aquests magistrats han aconseguit quelcom que no imaginaven... Que moltes dones no tinguem por d’explicar experiències viscudes. En un moment històric en què sembla impossible que ens posem d’acord en res, totes i tots a una hem expressat la nostra indignació al carrer, a les xarxes... Totes i tots. Sembla que les lleis es poden canviar, potser ens costarà més modificar algunes mentalitats.

En dies com avui, en què la ràbia i la impotència em dominen, només em queda aferrar-me a la meva fe cega en l’educació, la llibertat i la força de la societat al carrer.

Tot i això, aquesta nit tornaré a casa com sempre... a pas lleuger i mirant enrere... Lluitem perquè les nostres nenes quan tinguin 15 anys no ho hagin de començar a fer.