Un so la desperta, les set. S’aixeca, badalla, desperta els seus fills, es pren un cafè i es fica a la dutxa. Que gran que m’he fet, la crema, les dents, els llavis, els ulls, la roba dels fills, la llet, les galetes, es vesteix i surt camí de l’escola. Com sempre va tard, fa fred, ha deixat els nens i arriba a la feina, bon dia a tothom, un munt de papers, visites que esperen i sona el telèfon, negocia un contracte i mana i la manen, el correu, les còpies, l’hemorràgia de tinta li taca el cervell. Reunió amb quatre boques que s’omplen de crisi, l’augment que no arriba, l’atur, l’euribor, els bancs, les ofertes, rebaixes, factures, estocs i morosos, ingressos, despeses, clients que exigeixen i que ho volen tot.

I dina en un bar, després del cafè es fuma un cigarro i torna a l’agenda: La llei, les reunions, el mòbil que truca i el temps mal pagat que es menja la vida....I tanca el calaix i obre la porta i posa l’alarma i surt al carrer, és fosc, plou suau, fa fred, camina, camina i es fon amb la pluja, es creua amb un home que porta cartrons, que porta un carret, que porta la nit tatuada a la pell, camina i camina i arriba ben xopa a la casa, els fills, el sopar, els deures, la cuina, la planxa, que apaguis la tele! que deixis el mòbil! Aneu a dormir, petons i sofà, i cau adormida entre els fulls d’un diari, somnia com boja, s’inventa una dona o un home, algú que la porti ben lluny, ben endins, que mentre la toqui i la miri, pregunti: Has vist quina lluna, has vist quina nit, i l’aigua del riu, has vist els xiprers que hi ha al cementiri, què fas, què vols, on erets ahir, on has estat sempre, fugim lluny d’aquí?

Però un so la desperta, les set. S’aixeca, badalla, desperta els seus fills, es pren un cafè i es fica a la dutxa....