Ho recordes? Som independentistes des d’un temps en què gairebé ningú ho era. Ens deien peluts, “rojus”, bojos o penjats i, fins i tot, ens havíem jugat el físic per portar aquell pin de l’estelada que un dia em vas regalar. Fa molts anys que tots dos ens sentim lligats en aquesta terra, en aquesta vall antiga, barreja d’ibers, de grecs, de romans, de visigots, d’àrabs, d’andalusos, d’extremenys, d’africans, d’americans, de tots aquells que han viscut o viuen entre l’Aragó i la Mediterrània, entre els Pirineus i l’Ebre. Però jo, malgrat tot i sempre des d’un punt de vista estètic, trobo encara més maca la bandera japonesa que la senyera. M’emociona molt més sentir l’esperit d’en Víctor Jara cantant allò de Te recuerdo Amanda que l’himne del Barça interpretat per la filla de Súria; m’atreu més la Yolanda d’en Pablo Milanés que la Rossor de la Núria Feliu; el boxejador d’en Simon i en Garfunkel que la gavina voladora de la Marina Rossell. M’agrada més llegir Cernuda que Martí i Pol; escoltar Camarón que Carreras; el so d’un saxo que el d’una gralla; beure tequila que ratafia; xampany que cava o assaborir un plat de percebes de la Costa da Morte que unes mongetes del ganxet amb botifarra de la Garriga.

Més d’una vegada m’he somniat mentre ballava un tango amb una muchacha de Boca, de pollera llarga, tallada i de cames infinites vestides de negre transparent, mai m’he somniat ballant sardanes amb una pubilla d’Osona de faldilla horitzontal i espardenyes de cordill.

–I què?

–No res, només volia dir-te això. Que la Ccatedral de Burgos m’impressiona més que la Sagrada Família, que prefereixo la Mafalda que el doctor Caparrós, o aquell cementiri de la Havana que el de Montjuïc, o el Partenó que el Palau de la Música, o el Carnaval de Venècia que la Festa Major de Granollers, o el Parque del Retiro que el Parc Torras Villà, o les Piràmides d’Egipte que la Pedra de l’Encant o el Volga que el Congost.

–I què?

–No res, això, que com nosaltres, com Catalunya, com Granollers i el seu Vallès… hi ha molt més i que, de tant en tant, cal fer-ho públic, dir que no tots ens sentim el rovell de l’ou, ni el melic del món, ni el centre de l’univers. Som i serem un sac de cendra impregnat de seny, de pactes, de ganes de viure per treballar i poder comprar cotxes, pisos, segones residències i nínxols cara al sol per morir tranquils amb la camisa nova i carregats de deutes. I perdona, t’estimo més que mai però avui tinc el cervell com una pista de gel, la imaginació coberta de molsa i els ulls plens de llumetes de colors que s’encenen i s’apaguen, que s’encenen i s’apaguen…

-Sempre seràs un ximple.

–Potser sí, apa, salut i República.