'Els artistes no hem madurat, som encara nens a qui ens agrada jugar'

L'artista Rosendo Porro, amb taller a les Franqueses, treballa amb una galeria que té seu a Barcelona i Amsterdam

Cultura

L'escultor, Rosendo Porro, davant del bloc d'acer que dona nom al seu taller: l'Enclusa
L'escultor, Rosendo Porro, davant del bloc d'acer que dona nom al seu taller: l'Enclusa

Carles Riobó

Un Seat 600 invisible aparcat al costat de la Pedra de l'Encant; una insòlita cabina telefònica en una cantonada del barri Congost; un bus surant enmig del no-res... Són algunes de les creacions sorgides de la imaginació del granollerí Rosendo Porro, un escultor que es mou en la difusa frontera en què conviuen ofici, artesania i art.

Porro troba la inspiració en el dia a dia. "M'agrada molt la quotidianitat, les coses planeres i que connecten amb mi", explica. La seva obra recrea en ferro objectes d'allò més reconeixibles, tot plantejant un joc visual amb el buit, entre el que hi ha i el que no hi és. Això fa que un instrument tan voluminós i pesant com un piano de cua adquireixi una condició d'ingravidesa i gairebé sembli flotar en l'espai.

El ferro va entrar en la vida de Rosendo per atzar. Va decidir estudiar forja artística a l'Escola d'Art de Vic, en part atret per l'atmosfera que emanava del centre. "No coneixia res d'aquest món, ni sabia manipular cap eina, no en tenia ni idea. El ferro em va trobar a mi". Possiblement, l'explicació es remunta a la infantesa. L'artista recorda que "ja des de petit m'agradava dibuixar molt, m'hi passava hores i hores. En certa manera, l'escultura és passar un dibuix a les tres dimensions. El ferro em permet dibuixar en l'aire".

Plandiura, el mentor

Tot va prendre una altra dimensió quan va travessar les portes del Centre d'Art Contemporani la Rectoria de Sant Pere de Vilamajor, l'espai multidisciplinari consagrat a l'experimentació artística fundat per l'escultor Josep Plandiura. Per Porro, "el fet d'haver pogut estar amb ell és el més semblant al pati de l'escola: un espai de joc on et pots desenvolupar lliurement. Sempre he pensat que els artistes som gent que no hem madurat, som encara nens a qui agrada jugar. Per això sempre intento passar-m'ho bé amb la feina".

La coneixença amb Plandiura li va obrir un món nou, ple de possibilitats. "Estic molt influenciat per ell, perquè hi he treballat molts anys i per a mi és un referent. No en les seves formes, perquè són molt diferents, però sí en el concepte, en la seva manera de percebre les coses", detalla.

Porro es va convertir en col·laborador en els complexos muntatges dels projectes escultòrics de gran format –sovint d'obra pública– que han caracteritzat la trajectòria de Plandiura. "Estava molt compromès amb el seu ofici. I com ell, jo també penso que els artistes no som persones separades de la societat. Som treballadors de l'art, treballem amb l'estètica i la bellesa".

Un artista al marge

Després d'una etapa com a formador professional i d'una aventura comercial no massa reeixida al Poble Espanyol de Barcelona, el 2012 Porro va obrir el seu estudi, l'Enclusa, que ocupa l'antiga conillera d'una masia de les Franqueses. "Quan vinc al taller no miro el rellotge, no em pesen les hores. És on em trobo més jo", confessa.

De fet, sempre ha estat vinculat al Vallès –va néixer i estudiar a Granollers, ha treballat a Canovelles, viu a Llerona i té el taller Corró d'Avall–, però, tot i aquest vincle, el seu treball artístic passa força inadvertit. El seu segell es pot resseguir a escenografies de Nadal i en portes i baranes per a clients particulars, però la seva producció més personal no ha estat mai objecte d'una exposició a la comarca. En part per una combinació d'humilitat i de desinterès pels encàrrecs institucionals o el vessant més mercantilista de l'art. "A mi ningú m'ha fet cas, mai", afirma resignat. "En canvi, sí que trobo a faltar espais per a joves creadors i una xarxa entre artistes que proporcioni un diàleg enriquidor entre nosaltres", apunta.

En aquests moments Porro està donant els darrers tocs a un dels projectes més personals, la seva primera escultura figurativa. Una peça de gran format, suspesa dins d'un marc circular, que dibuixa un bus nedant en l'aire. De moment, totes les seves obres continuen tenint un fort component realista, però l'autor es mostra predisposat a explorar nous territoris. "M'agradaria arribar a fer una obra més reivindicativa, més crítica, que pogués commoure i dir coses. Però encara no he arribat a aquest punt".

Edicions locals