'Trobar el teu espai en un rodatge, sense ofendre l’ego de ningú, és esgotador'

Gerard Oms Coach d'actors

Cultura

'Trobar el teu espai en un rodatge, sense ofendre l’ego de ningú, és esgotador'
'Trobar el teu espai en un rodatge, sense ofendre l’ego de ningú, és esgotador' | C. R.

Carles Riobó

6 de març de 2021. Cerimònia de lliurament dels Premis Goya. Mario Casas rep el guardó com a millor actor per la pel·lícula No matarás i en el seu parlament dona les gràcies a Gerard Oms. “Me has hecho cambiar como actor”, assegura. Gerard Oms és granollerí –durant 7 anys ha estat el patge Gregori de la ciutat–, actor de formació, director de cinema per vocació i avui dia el coach d’actors més sol·licitat del moment. Va començar a treballar en aquest món per casualitat, de la mà de Laura Jou, una de les coach pioneres i més importants del país, especialitzada en nens actors. Des d’aleshores ha col·laborat amb directores com Isabel Coixet i actors de la talla d’Eduard Fernández o Bárbara Lennie. La seva feina, fins ara anònima, ha pres notorietat arran de la participació en la pel·lícula Sis dies corrents, de la molletana Neus Ballús, una història a mig camí entre la ficció i la realitat, protagonitzada per persones del carrer. El repte per a Oms ha estat, justament, el d’atorgar veritat a les seves actuacions.

–Com definiries la teva feina?
–Soc un preparador d’actors. És com l’entrenador de Rafa Nadal, que el prepara per als partits i també l’acompanya durant els tornejos, per si ha de donar-li indicacions. Al final soc un entrenador personal, però en el camp de la interpretació i de les emocions.

–Com hi vas arribar?
–Soc actor de formació, vaig estudiar a l’Institut del Teatre i he actuat en algunes pel·lícules i sèries. Però cal pagar les factures, de manera que em vaig veure obligat a obrir el ventall. Desgraciadament, en aquest país hi ha molt pocs actors i actrius que puguin viure només d’això.

–La de coach és una figura importada del món anglosaxó?
–Sí, i arriba aquí amb el desenvolupament de la indústria audiovisual. Abans hi havia més temps per preparar les pel·lícules, però des de la implantació del format digital és roda més i molt més ràpid i, per tant, hi ha menys temps perquè un actor pugui treballar el seu personatge o l’escena. En aquest país s’han fet veritables aberracions, per les presses i pel desconeixement de què significa dirigir a un actor.

Desgraciadament, en aquest país hi ha molt pocs actors i actrius que puguin viure només de l'actuació

–És habitual que un intèrpret professional necessiti aquest tipus d’acompanyament?
–Se suposa que l’actor o actriu ha de portar la feina feta des de casa, per això se’ls ha escollit. Però el que els directors no saben és que molts preparen els seus papers en secret, amb coachs. Per què? Doncs perquè el director o directora de torn no tenen ni idea de com dirigir a un actor.

–Aleshores, on queda el paper del director i la seva relació amb l’actor?
–Abans en aquest país es feia molt cinema d’autor –el de Buñuel, Berlanga, Saura o Pilar Miró– i els directors sabien molt bé quin actor volien per a cada paper. Però les escoles han canviat i un intèrpret pot tenir registres molt més amplis dels que pot suggerir el seu perfil. Pots fer arribar molt més lluny un intèrpret si li dediques temps, si li proporciones l’espai perquè pugui crear.

– La mentalitat en aquest sentit està canviant? El que abans semblava un demèrit i s’havia de fer d’amagat ara es mostra sense complexos?
–Comença a ser així, sí. L'agraïment públic del Mario Casas va servir per a dues coses: per normalitzar aquesta professió i per reconèixer que un actor del seu nivell necessita un coach per arribar més lluny. I d’ençà d’aquell fet, altres coachs que treballaven amb nens comencen a fer-ho amb adults. Si Javier Bardem, que és un dels millors actors del món, en té un, per què ha de fer vergonya reconèixer-ho? 

–El coach està a les ordres del director o de l’actor?
–No és un treball paral·lel al del director, jo treballo al seu costat des del minut zero, per entendre quina és la seva visió. Quan, passades unes setmanes d’assajos, veuen que expandeixo la seva idea i que en trec coses noves, aleshores ja em deixen sol. I quan estem rodant, arriba un moment en què els directors es concentren pràcticament en els aspectes tècnics i l’actuació me la deleguen a mi, perquè ja estem parlant el mateix idioma. Això fa millorar la qualitat, en tots els aspectes, i els actors treballen millor perquè senten que hi ha algú que està vetllant perquè la seva feina estigui al màxim nivell.

Si Javier Bardem, que és un dels millors actors del món, té un coach, perquè ha de fer vergonya reconèixer-ho?

–És complex gestionar aquest triangle?
–Trobar el teu espai en un equip de rodatge, sense ofendre l’ego de ningú i aconseguint resultats, no és fàcil. Has d’anar amb molt de compte, tenir cintura i ser molt ninja. És esgotador. Al principi jo havia escoltat de tot: “¿este quien es?”, “este es el animador”, “este se cree que dirige él”..., tots comentaris fruit de la ignorància. Amb projectes com No matarás hem establert un precedent. Ara entro en un set de rodatge i la gent ja no s’estranya.

–La coneixença amb Neus Ballús representa un abans i un després?
–És la persona més inspiradora amb la que he treballat mai, per a mi és una mestra. La vaig conèixer quan ella estava buscant un coach d’actors per a una pel·lícula que preparava, amb persones del carrer interpretant-se a si mateixos. I volia un coach home per tenir una visió masculina des de l’àmbit de la direcció, perquè la història transcorre en un món d’homes en el que els prejudicis són un element important. Vam quedar un dia i aquella mateixa tarda ja vaig conèixer als lampistes protagonistes i vam tenir un primer apropament. 

–La Neus ha plantejat un format narratiu híbrid. Com ha resultat l'experiència de Sis dies corrents?
–Aquesta pel·lícula ha sigut el meu màster. Haver d’ajudar a un no-actor a brillar ha provocat que jo hagi d’inventar mil i un recursos per transmetre allò que en un actor seria molt més fàcil. Aquest procés m’ha fet descobrir eines noves que després he utilitzat amb actors professionals. Ha estat com reaprendre, redescobrir des d’un punt molt verge.

–Com va ser el treball amb els protagonistes?
–Hi va haver una part purament tècnica, de treball d’escolta, de pronúncia o de no cansar-se físicament quan l’escena és molt llarga. I després vam entrar en tot un seguit de jocs i d’improvisacions on nosaltres explotàvem conflictes que eren propers als que els hi poden passar a la seva vida real, i la Neus anava prenent notes de les coses que funcionaven. Per exemple, quan al Valero li parlaven en català, canviava d’actitud. O quan al Mohamed se’l tractava d’estranger, esclatava. Durant dos anys vam anar provant situacions, els deixàvem jugar lliurement i d’aquí va néixer el guió. Tot i que, en realitat, vam rodar sense un guió convencional. Sabíem que passava cada dia, a on anàvem i quina era l’avaria que ens trobaríem. Però la Neus i jo per cada banda anàvem fent detonar conflictes. I a cada presa els actors feien alguna cosa semblant, però diferent. Va ser un treball molt laboriós, molt artesanal.

Neus Ballús és la persona més inspiradora amb la que he treballat mai, per a mi és una mestra

–El nivell d'exigència enfront d’unes persones que no són actors professionals ha de ser difícil de gestionar.
–Ells treballaven. Feien la seva feina com a lampistes durant el dia i venien als assajos amb la granota i la caixa d’eines. Ens vam haver d’adaptar absolutament a les seves vides. I el rodatge el fèiem en setmanes alternes, perquè ells no podien estar sis setmanes seguides sense anar a treballar.

–Com es pot mantenir l’energia emocional durant tant temps i amb aquestes interrupcions?
–Doncs posant molt de la teva part i intentant inculcar-los molta disciplina. Cadascun tenia les seves coses i no podies ni enfadar-te ni exigir, sinó que havies de pensar maneres de conduir-los. Va ser un rodatge en efervescència constant.

–L’esforç i l’originalitat de la pel·lícula han estat reconeguts i premiats. És un d’aquells projectes que obre portes…
–Sí, però per a mi aquesta és una feina transitòria. En el futur només em veig fent de coach puntualment i amb actors molt escollits. Sempre he tingut la pulsió de la direcció, i això ha anat a més. Quan jo m’he empoderat, he volgut anar cap a la direcció global dels projectes. A més, m’agrada molt escriure les meves pròpies històries.

–És així com arribes a dirigir el teu primer curtmetratge, Inefable, rodat íntegrament a Montmeló.
–Rodant No matarás, el Mario Casas va preguntar-me si jo no tenia pensat dirigir i em va empènyer a fer el pas. Aleshores vaig contactar amb el productor, li vaig explicar una història que tinc al cap i aquí es va posar en marxa tot. Però com que això va per llarg, em va suggerir que abans rodés un o dos curtmetratges. Per provar l’equip, per provar-me com a director i també per tenir recorregut a l’hora de demanar ajudes, ja que això fa que aquestes arribin abans. I així va sortir Inefable, que es va presentar a la secció oficial del D’A Film Festival Barcelona, va participar en un munt de festivals nacionals i internacionals i va guanyar al d’Osca, el festival de curts més important de l’Estat i que qualifica pels Oscar. Ara estic buscant localitzacions pel meu segon curtmetratge, Has estado, hace tiempo, que començarà a rodar-se d’aquí a unes setmanes.

M’agrada tota mena de cinema, però a l’hora de fer-lo el que prefereixo és el drama social

–I el llargmetratge?
–Està en procés. Es rodarà a Holanda, si tot va bé entre gener i març de l’any que ve i amb dos grans actors protagonistes que ara no puc desvelar.

–Com a director, tens una manifesta predilecció pel drama.
–M’agrada tota mena de cinema, però a l’hora de fer-lo el que prefereixo és el drama social, a l’estil dels germans Dardenne, Jacques Audiard o Ken Loach. No som gaires els que ens dediquem al drama social aspre, eixut i de textura dura, però és el que m’agrada. En els meus projectes els protagonistes són actors, i enllaçant amb l’experiència amb la Neus, sí que m'agrada que la resta del repartiment o els personatges en segon terme siguin reals, que la veritat es filtri per les escletxes de la ficció.

–En la teva faceta com a coach, en què has estat treballant?
–He encadenat molts rodatges seguits. Fins a finals de febrer estic rodant a Barcelona una pel·lícula apocalíptica dels germans Pastor per a Netflix, amb Mario Casas, Leonardo Sbaraglia i Lola Dueñas, entre altres. És una continuació de A ciegas, protagonitzada per la Sandra Bullock fa quatre anys. I pendent d’estrena hi ha la pel·lícula Los renglones torcidos de Dios d’Oriol Paulo i la sèrie Cucut de TV3, un drama familiar ambientat a la dècada dels 80 que té molt bona pinta.

Edicions locals