Editorial

La pressió afegida que la Covid-19 ha exercit durant dos anys en el sistema de salut pública ha fet estralls. Era d'esperar. És normal que el personal els centres sanitaris arrossegui cansament i cert desànim. Però, en realitat, el que la pandèmia ha fet és evidenciar problemes que ja venien de llarg. Les retallades de l'anterior crisi –convenients per a un sector que fent més ineficients els serveis públics aconsegueixen més altes a mútues i centres privats– no s'han revertit. Malgrat algunes actuacions importants, com la que s'està duent a terme per ampliar l'Hospital de Granollers, la situació de molts sanitaris continua en precari i hi ha dificultats per trobar professionals per disposar d'una ràtio acceptable de metges i infermers per habitant.

És cert que durant uns mesos es van anul·lar proves diagnòstiques i visites d'especialistes per abocar els esforços als malalts de Covid. Amb tot, les llistes d'espera des de principis del segle XXI que han anat en augment; no tot es pot argumentar per la pandèmia. I ara ja hi ha terminis per a cites que semblen una broma pesada. Ja n'hi ha prou a reclamar més esforços als professionals en pro del bé comú. Cal exigir a les administracions que gestionin els impostos eficientment i, en gran part, els destinin en el que és vital. Perquè si el sistema sanitari trontolla, també ho fa la salut de la ciutadania.