Editorial

Des de fa una dècada la Diada de l'11 de setembre s'ha convertit en una demostració de força de l'independentisme al país. Tot i que l'any passat la participació ja va ser menor, la d'enguany podria significar un punt d'inflexió important en aquesta crida reivindicativa, que cada cop és menys unitària. Fa temps que el moviment evidencia discrepàncies rellevants, però l'11-S havia estat un punt de trobada. Les entitats sobiranistes, que tot sovint fan crides a la unitat d'acció, s'encarregaven d'aglutinar les diferents sensibilitats de l'independentisme català.

Enguany el discurs de l'ANC ha fet que ERC no se senti benvinguda a la convocatòria i el president de la Generalitat i els consellers membres del partit han declinat assistir a la convocatòria de l'Assemblea. Sense entrar a valorar la idoneïtat del relat i actuació d'uns i altres, és lamentable que ni un cop l'any es trobi un element de consens per mantenir la mobilització ciutadana lluny de partidismes i picabaralles. La Diada Nacional de Catalunya sembla condemnada novament als ritus que moltes administracions, com l'Ajuntament de Granollers, fan com a dia festiu, que no reivindicatiu –un vessant que es deixa en mans de partits i organitzacions–.
I a la ciutadania d'aquest país no li falten motius per fer sentir la seva veu.