El dret al comiat

Editorial

Molts ajuntaments –com aquesta setmana el de Granollers i sembla que la vinent, les Franqueses– han organitzat actes de comiat a les persones que van morir durant els moments més crus de la pandèmia, quan les famílies no se'n podien acomiadar –amb uns hospitals blindats a l'entrada de ningú que no fos estrictament necessari– i no podien compartir el dol amb altres familiars i amics –arran de les restriccions de funerals–.

El gest de les administracions vol ser, doncs, un espai per recordar les víctimes de la Covid-19 –ja siguin els difunts, com els seus éssers propers que han hagut de gestionar el dol d'una forma atípica, i el personal que ha atès tots els malalts–.

Aquests actes són només un reconeixement que, en alguns casos, pot ser un petit consol per a qui ha viscut la mort d'aprop. Però de cara al futur caldria qüestionar-se si les situacions crítiques amb els malalts de Covid-19 es poden gestionar diferent. Tot i l'esforç del personal sanitari d'acompanyar els malalts fins al final, cal preguntar-se si no ha estat inhumà prohibir el darrer adéu.

Amb totes les mesures de seguretat possibles –i ara que la pandèmia ja no ens ha agafat per sorpresa–, ningú reclama el dret al comiat?

Edicions locals